En un estudi que podria tenir implicacions molt importants en la manera com concebem les emocions en les espècies no-humanes, un equip de l’University College de Londres (Anglaterra) ha conclòs que algunes espècies de primat expressen el dolor i la pena per la mort d’un fill duent-ne el cadàver a coll durant un període de temps prolongat. Aquesta mena de dol, que pot durar mesos, ha estat detectat 409 vegades en 50 espècies diferents durant l’estudi, que ha analitzat 126 articles científics sobre el comportament dels primats.
El treball, que ha estat publicat a la revista ‘Proceedings of the Royal Society B’, és l’anàlisi en més profunditat que s’ha fet mai d’aquest comportament, el de transportar un infant mort, en exemplars de primat que són mares. Els resultats indiquen que, tot i que hi ha un debat entre els científics de si els primats són conscients de l’existència de la mort, sembla clar que les mares d’aquestes espècies o bé coneixen la noció o bé l’aprenen amb el temps, si més no en el que triguen a adonar-se que és, com a mínim, una aturada permanent de les funcions vitals. El que és més difícil de saber és si els primats saben que la mort ens arriba a tots, fins i tot a ells mateixos.
En els humans, és sabut que les mares que pareixen nadons morts i a qui se’ls deixa agafar el cos tenen menys probabilitats de desenvolupar depressions severes ja que, almenys, han pogut expressar el seu amor. És possible que algunes mares primat també necessitin temps per entendre i acceptar la pèrdua, una altra mostra de la importància del lligam entre mares i fills per als mamífers. Entre els primats, de fet, es van observar comportaments de “transport del cadàver” en el 80% de les espècies, especialment en els micos del Vell Món que, a més, també els duien durant més temps.
Així, també es va poder observar com les espècies de primat que es van separar de la resta fa més temps, com els lèmurs, no ho feien, però tenien altres comportaments equivalents com tornar al lloc on era el cos o cridar els seus infants morts. L’edat de la mare en el moment de la mort del fill i la manera com va perdre també tenia una influència en la probabilitat de transport del cadàver. Així, les mares joves ho fan molt més sovint, i les morts traumàtiques són menys susceptibles d’acabar amb el cos de l’infant sent transportat, en comparació amb les morts per malaltia. A més, com més petit el fill en el moment de la mort, més llarg el període de dol per a la mare.
Un altre dels descobriments de l’estudi, però, és que l’experiència podria ajudar les mares primat a entendre millor què és la mort i decidir no endur-se el seu infant mort, encara que continuïn sentint la pèrdua. Tot plegat en qualsevol cas, podria apuntar a un possible origen de les pràctiques mortuòries humanes, ja que el comportament dels primats devia ser present als nostres avantpassats i, amb el temps, es podria haver transformat en diversos rituals relacionats amb la mort.
