Hi ha molts mamífers de quatre potes que corren considerablement més ràpid que els humans més veloços. Els guepards o els antílops, adaptats perfectament als esprints, tenen un cos estilitzat, potes llargues i una columna especialment mòbil que els permeten acostar-se i fins i tot superar els 100km/h. En un article a ‘Journal of Theoretical Biology’, un equip multidiscplinari ha desenvolupat un model per tenir en compte aquestes característiques i calcular la velocitat màxima de cada animal, coincidint amb els Jocs Olímpics de Tòquio.
Un esprintador humà professional pot arribar gairebé a 45km/h, una velocitat respectable però que no arriba als 98km/h d’un antílop ni als 110km/h d’un guepard. Fins i tot una llebre o un senglar verrugós, que gairebé arriben als 60km/h, són considerablement més ràpids que un campió olímpic dels 100 metres llisos. Els investigadors han analitzat els factors físics i biològics de què depèn la velocitat màxima d’aquests animals, aconseguin respostes a moltes preguntes sobre la importància del disseny del cos.
El nucli del seu treball és l’equilibri físic de la força de propulsió de les potes i la resistència de l’aire que s’ha de vèncer, a més de la intèrcia dels músculs impulsors. Així, mostren un camí de canvi de la forma estructural dels cossos animals com una funció de la mida del cos en adaptació a la locomoció ràpida impulsada per les potes. Així, la forma d’un organisme ha de canviar per aconseguir velocitats màximes, i algunes formes afecten la velocitat màxima que es pot assolir. Un ratolí de la mida d’un elefant, per exemple, es trencaria els ossos amb el seu propi pes. Els elefants tenen ossos molt més gruixuts i pesants en relació al seu pes, a més de potes molt més llargues i rectes. Tot i això, el pes i la forma de les potes limiten la velocitat màxima, molt més baixa que la d’un guepard.
La velocitat, però, no depèn només de la mida sinó també de la construcció, que involucra el número de potes i la mobilitat de la columna, entre d’altres. Per exemple, si molts mamífers de quatre potes poden córrer molt més ràpid que bípeds com els humans i els ocells és perquè poden galopar, propulsant-se amb els músculs del tronc. Si són massa pesants, però, ni tan sols els músculs més poderosos els poden ajudar perquè necessiten massa temps per contraure’s. Així, hi ha un límit de 50 quilos a partir del qual la velocitat màxima torna a caure independentment de la construcció del cos.
Com a curiositat, el model es pot aplicar fins i tot a criatures de fantasia. Per exemple, l’Aranyerra d”El Senyor dels Anells’, segons la descripció, hauria de poder córrer fins a 60km/h. Tornant als humans, però, el model mostra que els esprintadors més ràpids del món ja són molt a prop de la velocitat màxima a què pot arribar un cos humà, ja que només unes cames més llargues o uns tendons més elàstics podrien permetre assolir-ne de més altes.
