La vaqueta mexicana, que només viu al golf de Califòrnia (Mèxic) està amenaçada críticament d’extinció. Només queden 10 exemplars d’aquest animal, el mamífer marí més petit del món. No obstant això, segons un article publicat a la revista ‘Science’, no està completament condemnada. Hi ha un bri d’esperança: tot i el baixíssim número d’exemplars, té una diversitat genètica perfecta perquè l’endogàmia no l’acabi de condemnar a l’extinció.
Víctimes col·laterals
La pràctica desaparició d’aquests animals, que fan entre 120 i 150 centímetres de llargada, és a causa de la pesca amb tremall, que els pescadors fan servir de manera il·legal per capturar gambes i totoabes, un peix anomenat “la cocaïna del mar”. La seva bufeta natatòria és molt apreciada per la medicina medicinal xinesa i es paga a preus exorbitats, és per això que, tot i que l’espècie està amenaçada i el govern mexicà en prohibeix la pesca, l’activitat continua, i les vaquetes en són víctimes quan són capturades per error.
Una població petita però sense problemes genètics
Amb tan pocs exemplars vius, doncs, semblaria lògic que la piscina genètica fos molt limitada i, de fet, durant molt de temps s’ha pensat que era així. Estudiant els patrons genètics de mostres recollides entre 1985 i 2017, però, s’ha pogut veure el passat i predir el futur de l’espècie, si més no pel que fa al seu ADN, i resulta que, si es deixessin de capturar, l’espècie es podria recuperar sense gaires problemes.
Les dades de l’estudi revelen que les vaquetes, també conegudes com marsopes de Califòrnia, van aparèixer fa uns 2,5 milions d’anys i que, durant els darrers 250.000, la seva població s’ha mogut entre uns pocs milers i unes 5.000, una població molt petita però que s’ha mantingut durant tant de temps que els riscos de l’endogàmia s’han reduït encara que la diversitat genètica sigui petita.
A diferència del que passa amb altres espècies, a més, les vaquetes pateixen menys mutacions genètiques perjudicials, un tret comú de les poblacions petites. En mantenir aquesta endogàmia relativa durant centenars de milers d’anys, els trets potencialment més perillosos s’han anat purgant fins a desaparèixer, un fet que s’ha observat, per exemple, en espècies terrestres que viuen a illes.
Els problemes de l’endogàmia normalment no apareixen a les poblacions grans perquè, tot i que alguns animals tinguin gens defectuosos, és difícil que dos portadors es trobin i tinguin descendència. Quan una població gran es redueix, però, la probabilitat augmenta i comencen a aparèixer problemes que poden acabar de condemnar una espècie a l’extinció. Un perill que, com s’ha observat, les vaquetes no corren.
Una darrera oportunitat de salvació
Així doncs, salvar les marsopes de Califòrnia de l’extinció és, essencialment, qüestió d’acabar d’una vegada per totes amb la pesca amb trellat al golf de Califòrnia. En el mateix estudi, els investigadors van fer una sèrie de simulacions basant-se en la informació genètica per veure quin seria el seu risc d’extinció durant els propers 50 anys en diversos escenaris.
Si es fes immediatament i de manera total, tindrien moltes opcions, però qualsevol ús, per petit que fos, continuaria sent un perill perquè en queden molt poques. Genèticament poden recuperar-se i tornar als milers d’exemplars habituals sense problemes, sempre i quan els humans els ho permetem.
