Les sangoneres, tot i que són uns animals amb mala fama i a què la majoria de persones eviten acostar-se, poden ser molt útils a l’hora de facilitar els esforços dels humans per conservar espècies en perill. Segons un estudi recent, l’anàlisi de l’ADN que conté la seva sang pot ajudar a conèixer tant la presència com la distribució dels animals de què s’alimenten, una informació molt útil.
Una prova pionera
El treball, publicat a la revista ‘Nature Communications’, és el fruit del treball de diverses institucions xineses i d’una hipòtesi: que l’anomenat iADN, un tipus d’ADN ambiental, podia servir per conèixer la distribució d’espècies animals en una àrea determinada. Amb la col·laboració de 163 vigilants, es va iniciar un programa de captura de sangoneres a la Reserva Natural Ailaoxan, cobrint les 172 àrees en què està dividida i agafant els paràsits que trobessin en les seves rutes habituals de patrulla.
Paràsits sense miraments
Les sangoneres no destaquen per ser animals primmirats a l’hora de menjar, sinó que s’alimenten de la sang de pràcticament qualsevol animal que poden mossegar, de mamífers a amfibis i fins i tot, peixos. Gràcies a aquesta operació de captura, en tres mesos es va disposar de més de 30.000 exemplars de sangonera, de què es van extreure i analitzar mostres de la sang de què s’havien alimentat buscant l’ADN de les criatures de què s’havien alimentat.
Una gran quantitat d’informació
L’èxit va sorprendre fins i tot els mateixos científics. En primer lloc, els resultats de les anàlisis van permetre identificar 86 espècies diferents, entre les quals hi havia óssos negres asiàtics, bestiar domèstic, humans i fins i tot unes granotes en perill d’extinció. No només això sinó que, a més, aquest iADN donava moltes pistes sobre quins indrets eren els preferits per aquests animals.
Així, per exemple, les sangoneres de les zones més altes i d’interior de la reserva tenien molta més biodiversitat al seu aliment mentre que, a les zones baixes i més accessibles, la dieta era predominantment de bestiar domèstic. Això també indica una circumstància preocupant: tot i que tots els animals haurien de poder viure a qualsevol lloc de la reserva, ja que és un espai protegit per aquesta raó, l’activitat humana podria estar expulsant-ne alguns de les zones més exteriors.
Un possible camí a seguir
Els resultats de l’estudi també han demostrat l’eficàcia d’aquestes anàlisis d’ADN de sangonera com un mètode molt eficient, tant en costos com en temps, per conèixer la biodiversitat animal d’una regió, un mètode que té grans avantatges sobre, per exemple, la instal·lació de trampes fotogràfiques o les observacions fetes i registrades per humans. Gràcies a aquest estudi, de fet, es podria obrir un nou camp, que no només podria incloure les sangoneres sinó també altres paràsits com, per exemple, els mosquits.
