Els efectes perjudicials de la contaminació per plàstics poden continuar notant-se durant dues generacions després de l’exposició inicial. Aixó conclou un estudi elaborat per investigadors de la Universitat de Califòrnia – Riverdale (Estats Units) i que ha estat publicat a la revista ‘Environment Internacional’. Als seus experiments, fets amb ratolins, els efectes de l’exposició als plàstics han estat detectats en els seus fills i néts.
Els plàstics, que són presents gairebé a tot arreu a la nostra vida quotidiana, contenen compostos químics anomenats disruptors endocrins (EDC per les seves sigles en anglès), que s’han relacionat amb un augment de les malalties metabòliques, incloses l’obesitat i la diabetis, en la descendència. Tot i això, la majoria d’estudis s’han fet sobre l’impacte de l’exposició materna als EDCs mentre que, en aquest cas, s’ha investigat quins efectes té l’exposició paterna.
Examinant els rastres de disruptors que deixen els pares
Concretament, els experiments s’han fet en l’impacte d’un ftalat anomenat DCHP en la salut metabòlica de la primera i la segona generació de descendents de ratolins mascles. Els ftalats són compostos emprats per augmentar la durabilitat dels plàstics i, per tant, es fan servir de manera molt habitual. De fet, han estat detectats a l’aigua, el menjar i l’aire, i la Comissió Europea els té a la llista de compostos que han de ser avaluats per determinar-ne els riscos per a la salut. Alguns, de fet, ja són a la llista de productes que poden dur problemes per a la reproducció.
Els resultats mostren que exposar els ratolins mascle a DCHP durant quatre setmanes va resultar en un problemes en la resistència i la senyalització de la insulina en la primera generació de descendents i efectes semblants, però menys pronunciats, en la segona. Així doncs, i probablement per primer cop, s’ha demostrat que l’exposició paterna als disruptors endocrins pot afectar adversament la salut metabòlica de diverses generacions.
Modificacions en l’ARN de l’esperma
En aquest cas, sembla que el problema és que l’exposició directa al DCHP dels pares afecta la formació del seu esperma i que aquests canvis es transmeten als fills que, tot i que no han estat exposats al disruptor endocrí, encara poden passar-ne alguns dels efectes als seus descendents. Gràcies a un mètode innovador, els investigadors han demostrat que el DCHP produeix petits canvis en l’ARN dels espermatozous.
L’estudi, a més, que va exposar només mascles al DCHP i els va fer procreat amb femelles sense exposar, mostra que a la primera generació tant els fills mascles com les femelles patien els efectes dels disruptors endocrins mentre que, en la segona generació, el problema només afectava les femelles, per raons que es desconeixen.
Uns resultats que apunten a una solució clara
En qualsevol cas, tot apunta que el millor que es pot fer és reduir al màxim l’ús de plàstics a la nostra societat, un fet que no només podria tenir efectes beneficiosos per a la nostra salut i la dels nostres fills i néts sinó que també ajudaria a controlar un dels problemes mediambientals més importants que patim a dia d’avui, ja que aquests disruptors endocrins també afecten la fauna.
