La Universitat de Melbourne, a Austràlia, ha rebut una donació de 3,3 milions d’euros per a l’equip d’investigació que vol fer tornar de l’extinció el tigre de Tasmània. L’anunci d’aquest finançament inesperat, fet fa pocs dies, ha tornat a encendre un debat ètic i científic sobre una possibilitat, la de “ressuscitar” espècies, que cada vegada és més real.
En el cas del tigre de Tasmània, extingit als anys 30 del segle XX, s’ha avançat prou en el mapeig del seu genoma i en el del seu parent viu més proper, el numbat, com per fer pensar que la seva reaparició a la Terra podria ser una realitat d’aquí a pocs anys. Dit d’una altra manera, i salvant les distàncies, el miracle obrat pels científics als llibres i les pel·lícules de Jurassic Park podria deixar de pertànyer al camp de la ficció.
La idea, de fet, és molt anterior a la de l’escriptor Michael Crichton. Ja als anys setanta, un projecte als Estats Units volia guardar mostres biològiques d’animals en perill per quan fos possible replicar-los. El 1996, la clonació de la famosa ovella Dolly va posar-ho encara més a prop.
El primer experiment real en aquest sentit va ser quan una cabra del Pirineu, extingida a principis de la dècada dels 2000, va ser clonada. El seu èxit va suposar que, per primer cop, una espècie tornés a existir després d’haver desaparegut. El primer exemplar, però, va morir al cap de pocs minuts de néixer a causa d’un problema als pulmons.
Fins i tot si s’arribés a tenir èxit, però, cosa que és més fàcil en algunes espècies que en d’altres per l’existència de parents propers que les puguin gestar i també a la disponibilitat de prou material genètic en bon estat, encara quedaria un altre dilema, l’ètic: els recursos emprats en aquestes investigacions i operacions podrien servir per prevenir l’extinció d’espècies que encara són vives, conservant els seus ecosistemes, restaurant-los, eliminant espècies invasores o posant en marxa programes de cria i reintrodució.
De fet, en aquest sentit, el problema és més gran del que sembla: sense comptar el problema de poca variabilitat genètica de “ressuscitar” un animal partint dels gens d’uns quants exemplars, el cost de crear-ne prous com per assegurar una reintroducció viable seria altíssim. Uns diners que es podrien haver gastat en salvar els que encara no han desaparegut.
També hi ha altres objeccions, però. Més enllà de la idea de “jugar a ser Déu” canviant el curs de la natura, encara que l’estiguem destruïnt constantment, hi ha dubtes sobre la idoneïtat de la tria de quines espècies fer tornar i de quina manera es podrien aclimatar a un ecosistema que des de la seva desaparició, ha canviat per adaptar-se a la seva absència. El canvi climàtic, a més, podria posar-los en perill tan bon punt tornessin ja que, segons les seves característiques, també podrien tenir problemes per sobreviure al seu antic hàbitat.
Justament, a aquest canvi provocat pels humans també hi ha el que hem causat als llocs on vivien aquests animals d’una manera més directa. Amb els espais naturals cada cop més degradats i encongint-se contínuament per fer lloc a noves zones residencials, conreus, infraestructures, indústries, mines… La pressió sobre les espècies vivents ja és prou gran, posant-ne moltes en perill, com per no aturar-nos a pensar què passaria si n’introduissim més. A més, la reintroducció de depredadors que, en un primer moment, van ser eliminats per caçadors per protegir els seus ramats, podria dur problemes iguals o superiors als que hi ha amb la reintroducció d’ossos o llops a moltes zones del planeta.
