L’organisme més gran del nostre planeta està sent destruït pels cèrvols i els ants, que se’l mengen més ràpid del que pot créixer. Anomenat “Pando”, és a l’estat d’Utah, als Estats Units, i tot i que sembli un bosc, en realitat és una extensió de gairebé mig quilòmetre quadrat de pollancres clonats. En concret, el que semblen arbres de fet són 47.000 tiges de la mateixa planta, que comparteix una xarxa d’arrels.
Amb una massa que es calcula en unes sis tones, és l’organisme més gran de la Terra i té milers d’anys d’edat, amb càlculs que li atribueixen fins a 14.000. Com a “bosc” que és, fa milennis que és l’hàbitat de plantes i animals de tot tipus que hi han viscut durant incomptables generacions i que en depenen. És per això que l’amenaça de ser devorat pels cèrvols és un perill ecosistèmic tan gran.
Segons afirma l’investigador Richard Elton Wanton, de la Universitat de Newcastle (Anglaterra), en un article per a la CNN, el sobrepasturatge per part d’aquests animals i dels ants és el principal risc que corre Pando. Després de la desaparició dels seus depredadors, els llops i els pumes, els seus números han crescut moltíssim i, a més, també s’hi refugien per amagar-se dels caçadors. Quan apareixen noves tiges, els cèrvols i els ants se les mengen, impedint la regeneració natural d’aquest organsime venerable. Només a una zona, protegida de fa anys, el creixement continua de manera normal.
D’altra banda, Wanton també explica que els “arbres” més vells pateixen tres malalties que, tot i que no havien estat mai un problema generalitzat, poden contribuir a la decadència de Pando en les circumstàncies actuals. A més, és clar, hi ha el problema del canvi climàtic. Pando, que va néixer a finals de la darrera Edat de Gel, no ha viscut gaires canvis en les condicions atmosfèriques, de manera que no se sap com pot respondre als que vindran durant les properes dècades. Ni Pando, de fet, ni les espècies que acull.
Tot i així, conclou l’investigador, Pando ha sobreviscut alguns trastorns importants, com l’arribada dels colons europeus al segle XIX o l’augment de les activitats de lleure durant el XX. També ha patit incendis, malalties i pasturatge durant milennis, i continua resistint. És per això que els científics li paren molta atenció, per conèixer els secrets de la seva resiliència i assegurar-se que, si ha arribat fins als nostres dies, hi continuï sent durant moltíssim temps més.
