Els efectes del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar poden tenir impactes considerables a la ciutat de Venècia. S’ha parlat molt del tema durant els darrers anysm tot avaluant els impactes al patrimoni històric, a nivell econòmic i a la biodiversitat dels ecosistemes de la llacuna. Un altra vegada un cas on la transversalitat de l’aigua presenta grans reptes per la seva gestió.
L’any 2018 el nivell mitjà de la superfície del mar va ser 8 centímetres superior al de l’any 1993. El canvi climàtic és el desencadenant d’aquesta pujada, majoritàriament a través de dos processos. D’una banda el desgel de Groenlàndia, l’Antàrtida i les glaceres i, d’altra banda, l’expansió tèrmica de les molècules d’aigua degut a l’escalfament dels oceans. Fins als anys 70 la proporció dels dos processos era molt semblant, però des del 1970 fins la darrera dècada els processos de desgel s’han accelerat, duplicant la seva velocitat. Els pronòstics indiquen que en el millor dels escenaris el nivell del mar l’any 2100 haurà pujat uns 70 centímetres i, en el pitjor dels casos més d’un metre.
La ciutat de Venècia està construïda sobre un total de 118 illes dins d’una llacuna d’aigua salada, formant un sistema que és drenat per la coneguda xarxa de canals. Les obres d’enginyeria per gestionar les inundacions a la ciutat van començar al segle XII. Entre altres mesures, es van desviar sis rius perquè no desemboquessin a la llacuna i aquesta no es col·lapsés de sediments. A més, es va ampliar la barrera d’illes que separen la llacuna del mar, reduint el nombre d’entrades d’aigua de mar a quatre.
A Venècia s’anomena acqua alta al fenomen que inunda periòdicament la ciutat quan les marees o els temporals fan que el Mar Adriàtic pugi més de 90cm el seu nivell. Aquest fenomen, registrat documentalment des de el segle VI, és més freqüent durant l’hivern i la primavera. Durant un episodi d’aqua alta, les autoritats venecianes donen una alerta mitjançant un sistema de senyalització acústica i col·loquen passarel·les elevades per tal de mantenir algunes zones transitables. La divulgació de les mesures i els pronòstics en el curt termini son normals a la ciutat, i es coordina des de el Centre de Previsió i Senyalització de Marees amb diferents mètodes de difusió de la informació: telefònica, panells lluminosos, informació publicada als diaris i a punts informatius amb pantalles tàctils. A més, el govern local implementa estratègies d’adaptació de manera progressiva per minimitzar els impactes associats a les inundacions, com ara la pujada en l’elevació de les instal·lacions d’electricitat, gas i aigua, la prohibició de les calefaccions de gasoil i la declaració d’inhabitabilitat a les cases o estàncies més baixes de la ciutat.
Els pronòstics de pujada de nivell del mar no són bones notícies per a la ciutat. Avui dia, quan la marea fa pujar el nivell de l’aigua 110 centímetres, s’inunda el 12% de la ciutat mentre que si s’arriben als 120 centímetres el 35% queda submergit. Si al 2100 el nivell mitjà del mar puja entre 70 centímetres i un metre, el percentatge de la ciutat inundat durant els fenòmens d’acqua alta podria afectar més del 75% de la ciutat. A més, segons un estudi elaborat a l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats, la recurrència del fenomen podria multiplicar-se per deu, fins i tot podent-se convertir en diari.
Davant d’aquest escenari de risc, les autoritats locals han apostat per la construcció d’un sistema mòbil de barreres que permetrien aturar l’entrada d’aigua de mar a la llacuna de manera temporal quan fos necessari. El projecte, anomenat MOdulo Sperimantale Elettromeccanico – MOSE (Moisès en italià), ha tingut un cost de 5.500 milions d’euros i la seva construcció s’ha dut a terme entre els anys 2004 i 2018, endarrerint-se per l’aparició de casos de corrupció. La barrera està formada per 78 comportes mòbils submergides a les quals se’ls injecta aire, si el pronòstic de marea supera els 110 centímetres, perquè ascendeixin bloquejant l’entrada d’aigua procedent del mar. Es tracta d’una inversió enorme en una tecnologia innovadora per posar en funcionament una de les barreres mòbils més grans del món.
Aquest megaprojecte no ha estat al marge de debat pels impactes que pot ocasionar. La discussió va més enllà dels problemes causats per l’acqua alta, fent ènfasi en la conservació de l’ecosistema lacunar, rebent crítiques de grups com Italia Nostra, WWF i fins i tot la UNESCO. Luigi D’Alpaos, catedràtic d’hidràulica de la Universitat de Pàdua, ha dedicat dècades a l’estudi de la llacuna de Venècia i afirma que les modificacions que s’han realitzat els darrers segles, especialment la construcció de dics a les obertures de la llacuna, han modificat la dinàmica d’entrada i sortida de sediments. Això ha provocat una pèrdua de sediments en la llacuna en els darrers 200 anys que podria ser causant de la subsidència (o esfondraments) que pateix la ciutat. Això no només genera riscos per al patrimoni històric deguts a l’esfondrament, a més, origina que la zona es torni més similar a una zona marina que lacunar provocant greus impactes a la biodiversitat, associats als canvis en les condicions de vida per als ecosistemes de la zona. Aquest fet s’agreuja si es considera que l’increment en el nivell del mar provocarà que el temps que les comportes es mantindran tancades incrementi considerablement cap a finals de segle. Per acabar-ho d’adobar, l’any 2014 trenta-cinc persones, inclòs l’alcalde de Venècia, Giorgio Orsoni, van ser detinguts acusats de rebre fons il·lícits del consorci encarregat de construir el projecte MOSE.
Els habitants de Venècia han hagut de tractar amb problemes greus de gestió de l’aigua com a conseqüència d’establir una ciutat en un ambient tant dinàmic com un sistema lacunar. En les darreres dècades els nous reptes han estat la pujada del nivell del mar, l’esfondrament del territori i la necessitat de prendre accions que permetin mantenir l’equilibri ecosistèmic característic d’entorns de llacuna. Per altra banda, no podem oblidar que Venècia rep una altra marea, formada pels més de 25 milions de turistes que la visiten cada any. Això li atorga un valor econòmic i patrimonial molt elevat. Les decisions en aquests casos mai no poden ser totalment encertades i s’ha de continuar treballant per garantir la preservació de les riqueses de la ciutat i del medi natural de la zona.
Sergio Gil Villalba (Granollers, 1987) és llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i MSc in Water Science and Engineering per l’UNESCO-IHE a Delft, Holanda. Professor convidat al Màster de Recursos Minerals i Riscos Geològics (UB-UAB) des de 2013. Ha desenvolupat projectes relacionats amb la gestió dels recursos hídrics a Guatemala. Actualment és coordinador del programa de recerca en clima i hidrologia a l’Institut de Recerca sobre Canvi Climàtic (Guatemala) i candidat predoctoral amb el grup de recerca MAiMA de la Universitat de Barcelona, per fer recerca en processos de descontaminació d’aigües subterrànies.
