Els herbassars de posidònia poden capturar i extreure plàstics del mar

Un estudi revela que aquest mecanisme natural podria atrapar uns 867 milions de plàstics cada any en àrees costaneres

Pradera de posidònia

Praderia de posidònia | Wikimedia Commons

Els herbassars marins de Posidònia oceànica, una planta pròpia de les costes del mar Mediterrani, “poden capturar materials plàstics abocats al mar i retornar-los a terra ferma”. Així ho revela un estudi publicat a la revista ‘Scientific Reports’ que té com a primera autora la professora Anna Sànchez-Vidal, del Grup de Recerca en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona. El treball descriu per primer cop el paper destacat de la posidònia com a filtre i trampa dels plàstics abocats a la zona costanera i és pioner en la descripció d’un mecanisme natural per capturar i eliminar aquests materials del medi oceànic. “Tot indica que els plàstics queden atrapats als herbassars de posidònia. En aquestes praderies, els plàstics són incorporats a uns aglomerats de fibres naturals en forma de bola que són expulsats del medi marí durant les tempestes”, explica Anna Sànchez-Vidal, membre del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la Universitat de Barcelona. “Segons les anàlisis”, comenta Sánchez-Vidal, “els microplàstics atrapats a les praderies de Posidonia oceanica són majoritàriament filaments, fibres i fragments de polímers més densos que l’aigua de mar, com ara el polietilè tereftalat (PET).

Microplàstics

Microplàstics | UNIVERSITAT D’OREGON (CC)

La petjada contaminant dels plàstics generats per l’activitat humana afecta ecosistemes costaners i oceànics de tot el planeta. D’ençà que es van començar a fabricar de manera massiva als anys cinquanta del segle XX, aquests materials sintètics s’han anat abocant i acumulant als oceans i són transportats pels corrents oceànics, el vent i les onades. “El plàstic que trobem surant als oceans és només un petit percentatge de tot el que hem abocat al medi marí”, alerta Sànchez-Vidal.

Nou comentari