Les persones que alimenten fauna salvatge s’han convertit en un gran problema: un fet aparentment tan innocent com donar menjar als coloms, per exemple, pot provocar problemes greus a nivell mediambiental, econòmic i social. No només s’alimenten aus, però, sinó que altres animals salvatges que podem trobar en zones urbanes, com els porcs senglars o gats, també reben menjar d’algunes persones.
En general, podem diferenciar dos tipus d’alimentadors: els esporàdics, que donen menjar de manera ocasional i que, quan se’ls informa dels problemes que comporta, deixen de fer-ho; i els habituals, que són el problema més important perquè la majoria de vegades, encara que se’ls expliquin els efectes negatius, continuen fent-ho. El perfil més corrent d’aquest darrer tipus és una persona de més de seixanta-cinc anys, amb recursos econòmics limitats i que viu sola. Com que alimentar els animals és una activitat a què dediquen gran part del seu dia a dia, acaben acostumant-los a la presència humana, fent que perdin la por i, per tant, s’acostin més. En animals grans això acaba sent un problema ja que, en augmentar la proximitat amb els humans, hi ha més possibilitats que es produeixi un accident, tant de trànsit com amb vianants, ja que la seva mida pot causar danys importants als cotxes o fer caure persones a terra.
A banda d’aquest, un dels problemes més evidents d’alimentar la fauna salvatge és l’augment d’individus, com passa amb els coloms de la ciutat de Barcelona. Els efectes nocius del creixement descontrolat d’aquestes poblacions són ben coneguts: els animals embruten molt, tant a l’espai públic com a zones privades, i que n’hi hagi molts pot provocar problemes de convivència entre persones i coloms. La situació, de fet, ha arribat a nivells tan extrems que l’ajuntament de la capital catalana ha hagut de prendre mesures com ara la captura de coloms, la prohibició de la venda de menjar a llocs com plaça Catalunya, les sancions econòmiques a qui els alimenti o donar als coloms pinso anticonceptiu per aconseguir que les poblacions es redueixin.
Molts alimentadors, en ser informats i amenaçats amb multes, canvien la seva conducta: donen el menjar a la matinada, quan hi ha menys gent; deixen el menjar i marxen en comptes d’esperar-se… L’efecte d’aquests alimentadors en les poblacions és molt més gran que no ens pensem: reduir el menjar que es dóna als coloms podria fer caure fins a un 40% la seva presència a les ciutats ja que, amb la seva acció, els alimentadors acaben fidelitzant diversos nuclis d’animals que es reparteixen per tota la ciutat.
Els coloms, però, no són l’únic problema d’aquest tipus que hi ha a les ciutats: també hi ha el dels dats. L’any 2014 l’ajuntament de Barcelona va aprovar una llei segons la qual només aquells que fossin reconeguts com a alimentadors per l’administració podrien donar menjar a alguna de les 600 colònies de gats que hi havia localitzades a la ciutat. El permís, a més, no incloïa en cap cas ni als coloms ni als pocs senglars. En el cas dels senglars, justament, és molt difícil controlar si el menjar els arriba, sobretot a la zona de les ciutats més propera a la muntanya, on els animals poden baixar buscant menjar, trobin pinso per a gats i se n’aprofitin. Per evitar-ho, s’han dissenyat unes menjadores de gats inaccessibles per als senglars. Com passa amb els coloms, però, els ciutadans que alimenten els gats sense permís també fan que, sovint, l’aliment estigui disponible per a altres espècies com els senglars, que a més poden entrar en contacte amb gats domèstics i transmetre malalties d’una espècie a l’altre, cosa que també pot afectar-nos en el moment que aquests animals entren a casa A banda d’això, els senglars sovint són alimentats expressament per alguns humans, que els deixen menjar a les zones frontereres entre la ciutat i la muntanya, fent que cada vegada s’apropin més i causin els problemes de què hem parlat anteriorment.
És per això que no donar menjar als animals salvatges és tan important i per què s’estan imposant restrinccions per part de les administracions. A dia d’avui, s’han invertit molts diners en campanyes de sensibilització, i en mecanismes de control d’aquestes poblacions perquè el problema més gran, al cap i a la fi, és que aquests animals poden provocar problemes de salut en posar al mateix indret espècies domèstiques i salvatges.
Cristina Recasens (Palamós, 1993) és graduada en Biologia i màster en Ecologia Terrestre i Gestió de la Biodiversitat per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat tant al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) com al Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la mateixa universitat.
