El brot de pesta porcina africana ha suposat un gran maldecap per a l’administració catalana i per als sectors econòmics afectats. Ara, un nou estudi amb participació catalana, de la Universitat de Lleida, mostra que els protocols de bioseguretat personalitzats per reduir el risc d’entrada de malalties provinents d’animals salvatges com la pesta porcina africana (PPA) pot servir de barrera per frenar-ne l’expansió i per evitar també altres contagis.
El treball ha comptat amb la participació d’experts catalans i de Castella la Manxa, Saragossa, Osca i Múrcia. I els resultats indiquen que el principal factor de risc de propagació de la pesta porcina és el moviment de senglars al voltant de les granges, un ric que pot variar en funció de l’entorn i l’explotació porcina. Els experts alerten que sistemes clàssics com les tanques perimetrals i el control d’accessos tenen mancances que, afegides al moviment freqüent de personal, treballadors que entren i surten, generen un cúmul de factors de risc, en un grau diferent segons les característiques de cada explotació. Per això plantegen la necessitat de protocols que ho compensin, que serien útils no només per a la pesta porcina africana. “El protocol de bioseguretat externa s’ha fet pensant en la PPA, però seria aplicable a altres malalties que es poden contagiar entre espècies”, destaquen els autors de l’estudi.
Un protocol de bioseguretat, la barrera contra la pesta porcina
Els investigadors assenyalen que el primer protocol de bioseguretat és una guia que “es podria aplicar a granges de la zona restringida, als voltants i a qualsevol regió per avaluar la seva vulnerabilitat a la introducció del virus i la implementació posterior de mesures de bioseguretat”. Per elaborar el protocol, els autors de l’estudi van analitzar 40 granges de Catalunya, l’Aragó i Múrcia -on es concentren més de la meitat de la cabana porcina de l’Estat espanyol- i es va recollir i analitzar quins animals domèstics hi havia a les explotacions, la fauna salvatge, quina era la gestió de la granja, quin personal hi treballava i quin tipus d’instal·lacions hi havia. Una de les conclusions és que els ramaders sovint no detecten la presència dels senglars prop de les seves explotacions. El professor de Sanitat Animal i investigador de la UdL Gregori Menaberre explica que “el comportament nocturn d’aquesta espècie pot dificultar els albiraments directes, i la localització de signes hores després pot veure’s afectada per certes condicions, com ara la presència de fang al voltant de la granja”.
Com combatre la PPA
Menaberre assenyala que “les característiques de l’entorn de la granja, com ara els cultius i basses de purins accessibles, poden influir en la presència de senglars i, en conseqüència, en el risc de transmissió de malalties, normalment associat a les variacions estacionals de la disponibilitat d’aliments”. Això obliga a adoptar mesures, entre les quals hi ha tanques perimetrals. De les examinades en l’estudi, només en el 22,5% eren impenetrables i es revisaven només cada 15 dies, un fet al qual se li ha de sumar que la meitat de les portes no impedien l’entrada dels animals salvatges.
Els autors de l’estudi demanen un reforç en la vigilància perimetral, però també en els treballs de prevenció, ja que moltes vegades els fòmits es poden introduir a les granges a través de les rodes dels vehicles o la roba dels treballadors, motiu pel qual destaquen que cal tenir unes “bones pràctiques de bioseguretat com a part de les rutines del personal, especialment una separació estricta entre les zones brutes i netes a les entrades de les instal·lacions”.
Entre les recomanacions els investigadors hi ha també la sensibilització de les empreses. Una sensibilització complementada amb programes de formació perquè els ramaders i els treballadors puguin anticipar els riscos que poden comportar la seva actitud i accions, i així prendre decisions informades sobre la bioseguretat de les seves granges i adaptar-ho a les seves necessitats.
