D’aquells descobriments que s’han fet per casualitat o de forma accidental, quan es busca una cosa completament diferent, en diuen serendipitat. Al llarg de la història de la ciència, les serendipitats han estat freqüents i en més d’un cas han tingut un impacte significatiu en la societat. Només cal pensar en el descuit d’Alexander Fleming i la contaminació de les seves plaques bacterianes amb un fong productor de penicil·lina, que anys més tard encetaria l’era dels antibiòtics en medicina. O en com amb els assajos clínics d’un fàrmac candidat a tractar l’angina de pit i la hipertensió, es va acabar per comercialitzar el sildenafil (Viagra) per a la disfunció erèctil. Els exemples se succeeixen els uns darrere els altres al llarg dels anys.
Així, tot i l’aleatorietat pròpia de les casualitats, sembla que les serendipitats són més abundants del que podríem pensar. I continuen donant-se. Un exemple més és el que es va publicar a principis de mes a la revista de Current Biology, que pot suposar un canvi important en la manera d’entendre la medicina regenerativa i la ciència dels trasplantaments. En l’article, l’equip d’investigadors liderat per Kei Jokura descriuen la primera evidència de com diferents individus d’una espècie de ctenòfor, Mnemiopsis leidyi o medusa bombeta, són capaços de fusionar-se per sobreviure.
Tot va començar en observar, per casualitat, que dos exemplars ferits que convivien en un mateix tanc van fusionar-se espontàniament en qüestió d’hores, sincronitzant perfectament els seus sistemes nerviosos i acoblant de forma quasi completa els tractes digestius. No era només una fusió física, sinó també funcional; i tampoc va ser una qüestió de sort, sinó de supervivència. I van sobreviure a les ferides. Els biòlegs de l’equip van replicar la situació en altres exemplars al laboratori, i en el 90% dels casos els individus van acabar fusionats.
La gran sorpresa de les meduses bombeta
El que va sorprendre de tot això, més enllà de la conservació de les funcions nervioses i digestives en l’organisme resultant, que es comportava com un de sol, va ser que la possibilitat de fusionar-se fos real. La fusió efectiva entre individus diferents, tot i que siguin de la mateixa espècie, és gairebé impensable. Més enllà del procés en si, que és extremadament complex, no és viable des del punt de vista immunològic per a la majoria d’animals donada la naturalesa del sistema immunitari.
El sistema immune és, per definició, reactiu. Respon a estímuls constantment i hi desenvolupa respostes de defensa per defecte, com a previsió per si fossin patògens perjudicials per a l’organisme. Aquest excés de reactivitat s’ha de controlar d’alguna manera, per la qual cosa, quan el sistema immune madura durant els primers anys de vida, és necessari que l’organisme el programi per no respondre davant de determinats estímuls. La idea és senzilla: és bo tenir les defenses a punt per a qualsevol problema, però no s’ha de reaccionar contra cèl·lules pròpies, la microbiota o al·lèrgens inofensius, perquè seria perjudicial per al mateix organisme i molt contraproduent.
Un descobriment que pot ser útil en la recerca sobre trasplantaments
D’aquesta capacitat per distingir i no atacar cèl·lules pròpies se’n diu tolerància immunitària, i està molt relacionada amb l’anomenat mecanisme d’al·loreconeixement que permet discernir entre cèl·lules pròpies i alienes. Saber qui ets permet distingir-te dels altres. Per això, l’al·loreconeixement és un dels mecanismes biològics més ancestrals que es coneixen, i es considera crític per a la supervivència i funcionament d’organismes multicel·lulars, especialment dels animals. Ara bé, és aquest concepte d’individualitat i al·loreconeixement que explica els problemes de rebuig als que s’enfronten habitualment els pacients de trasplantaments, que es veuen obligats a iniciar tractaments immunosupressors per evitar que el seu sistema immunitari detecti i reconegui com a estrany, no propi, l’òrgan que han rebut.
És per això que la capacitat d’integració total, física i funcional, sense cap mena de rebuig, entre individus diferents de meduses bombeta és fascinant. Alguns investigadors han suggerit la possibilitat que les M. leydi no tinguin mecanisme d’al·loreconeixement, o que en tinguin un de molt permissiu i primitiu que permeti la cooperació entre individus genèticament similars (tot i que no idèntics) en cas de necessitat. Sigui com sigui, l’estudi de la capacitat de fusionar-se d’aquestes criatures pot permetre aprendre molt sobre el sistema immunitari, i pot tenir una gran utilitat en la investigació de trasplantaments i tractaments regeneratius, en què l’acceptació de teixits aliens és essencial per a la supervivència dels pacients.
