Un nou estudi, amb la participació de l’Agència Espacial Europea (ESA), ha utilitzat el Tropomi (un instrument d’última generació que s’utilitza per cartografiar gasos traça, inclòs el metà) per mesurar el problema. Els investigadors s’han basat en un conjunt de dades de concentració de metà i un algorisme desenvolupat per la Universitat de Bremen per detectar en quins punts del planeta Terra s’emetia el gas metà i es mostra com Sudan del Sud, Turkmenistan, l’Argentina o la Xina estan entre els que més metà emeten.
Els científics van analitzar les concentracions de metà registrades entre els anys 2018 i 2021 i es classificaven les zones com a emissors persistents si els nivells de metà eren sistemàticament més alts que els de l’àrea circumdant.
Els investigadors assenyalen que una de les fonts naturals que més metà emet són els aiguamolls, ja que els microbis que hi ha al terra dels aiguamolls són els que emeten alts nivells d’aquest gas. Un dels altres grans emissors són els jaciments de petroli i gas, a més del metà que es pot desprendre dels abocadors, les aigües residuals o els gasos digestius d’animals remugants com vaques, ovelles i cabres.
On s’emet més metà
Aquest estudi ha elaborat una classificació on se situen 10 regions de la Terra com les que més metà emeten (en milions de tones) i es detalla que és el que provoca aquestes emissions.
| Regió | Emissions de metà | Emissor |
| Sudan del Sud (aiguamoll de Sudd) | 4.5 | Aiguamoll |
| Turkmenistan (costa occidental) | 3.5 | Jaciments de petroli i gas |
| Argentina (aiguamoll d’Iberá) | 3.3 | Aiguamoll |
| Xina (província de Liaoning) | 2.9 | Fonts antropogèniques |
| Taiwan (districte 1 de Shanxi) | 2.6 | Carbó |
| Taiwan (districte 2 de Shanxi) | 2.6 | Carbó |
| Taiwan (districte 3 de Shanxi) | 2.4 | Carbó |
| Bangladesh (Dacca) | 2.4 | Fonts antropogèniques |
| Rússia (conca de Kuznetsk) | 2.4 | Carbó |
| Estats Units (Conca de Delaware) | 2.2 | Jaciments de petroli i gas |
El metà
La importància d’identificar les zones on més metà s’emeten i quines són les causes d’aquesta emissió són clau, ja que aquest gas és el segons gas d’efecte hivernacle més important, només superat pel diòxid de carboni. Tot i que el metà és un gas que es troba de forma natural a l’aire des de 1850 (quan es van emetre entre 680 i 790 parts per mil milions, o ppb) les emissions d’aquest gas s’han multiplicat de forma dràstica i en l’última dècada s’han triplicat els nivells d’emissions del 1850.
En clau climàtica, el metà és un gas que té un efecte d’escalfament molt més potent que no pas el diòxid de carboni (cada 20 anys un quilogram de metà té un potencial d’escalfament 80 vegades més gran que el CO₂), motiu pel qual els investigadors demanen que es redueixin les emissions d’aquest gas per poder alentir i revertir l’escalfament global.
