La diferència entre l’ADN d’un humà i un ximpanzè, el nostre parent viu més proper en termes evolutius, és molt petita. En un article a ‘Cell Stem Cells’, però, un equip d’investigadors en cèl·lules mare ha descobert que una part del nostre codi genètic que gairebé sempre és ignorat, l’anomenat ADN no codificant, pot tenir un paper clau en allò que fa que, tot i ser tan propers, els nostres cervells funcionin d’una manera tan diferent.
El darrer avantpassat comú entre els ximpanzès i nosaltres va viure fa entre cinc i sis milions d’anys. Des d’aleshores, els nostres camins evolutius es van separar. Els científics de la universitat sueca de Lund van voler veure quines parts del nostre ADN eren diferents, concretament les que fan que el nostre cervell es distingeixi tant del d’un ximpanzè. En comptes de fer-ho amb humans i ximpanzès vius, però, van fer créixer cèl·lules mare de les dues espècies en un laboratori. En cultivar cèl·lules mare del cervell de tots dos, van poder comparar-les, i van descobrir que hi ha una part de l’ADN que es fa servir de manera diferent i que té un paper significatiu en la manera com es desenvolupa.
Quan van observar quina part concreta de l’ADN era, els resultats els van sorprendre. Es tracta del que s’anomena una “variant estructural” de l’ADN que, sovint, s’anomena “ADN escombraria”, una cadena llarga i repetitiva que fins ara es pensava que no tenia cap funció. Als estudis anteriors, com és de suposar, s’havien estudiat les parts codificants de l’ADN, les que creen les proteïnes, que només suposen un 2% del total. Allà, però, no hi havia diferències significatives. A l’ADN no codificant, en canvi, malgrat haver estat ignorat i que es creia que no tenia cap funció, és on s’ha trobat la diferència. Així doncs, és possible que la base de l’evolució del cervell humà es trobi en mecanismes genètics molt més complexos del que es pensava fins ara, i que són al 98% del nostre ADN que normalment és ignorat i que podria ser, per tant, molt més important que no ens pensàvem.
La tècnica amb cèl·lules mare emprade per aquest descobriment va rebre el Premi Nobel de Medicina el 2012 i va ser descobert per Shinya Yamanaka, que va descobrir que les cèl·lules mare especialitzades es poden reprogramar perquè es desenvolupin com a qualsevol tipus de teixit. Gràcies a això s’ha pogut fer aquest gran pas, i aquest descobriment tan sorprenent, sobre què ens fa humans, de quina manera el nostre cervell ens ha permès desenvolupar la nostra civilització si, quan miràvem l’ADN codificant del ximpanzè, era pràcticament igual que el nostre. En el futur, noves investigacions podran respondre altres preguntes relacionades amb el cervell, sobretot amb la salut mental. L’esquizofrènia, per exemple, és una malaltia mental única en els humans i que no pateix cap dels nostres parents més propers. Per fer-ho, però, sembla que caldrà estudiar una part enorme del nostre ADN que, fins ara, s’havia ignorat, de manera que el camp per a treballar es presenta amplíssim.
