Un nou estudi assenyala que la falta de gravetat a l’espai provoca problemes en la salut ocular dels astronautes que participen en les missions espacials de sis a dotze mesos a bord de l’Estació Espacial Internacional (ISS). Els investigadors assenyalen que el 70% dels astronautes de la ISS van patir la la síndrome neuroocular associada als vols espacials (SANS).
L’equip de recerca, dirigit per Santiago Costantino, oftalmòleg de la Universitat de Montreal, va avaluar tres paràmetres oculars -rigidesa ocular, pressió intraocular i amplitud del pols ocular- abans i després de les missions dels 13 astronautes de l’equip canadenc de la NASA que van passar entre 157 i 186 dies a la ISS.
Canvis significatius en els tres paràmetres
Els investigadors van poder comprovar que els tres paràmetres van patir una disminució respecte a les dades ‘normals’. Concretament, la rigidesa ocular, la pressió intraocular i l’amplitud del pols ocular van disminuir un 33%, un 11% i un 25% respectivament. L’equip de recerca, a més, va poder observar que els astronautes presentaven una educció de la mida dels ulls, alteració del camp focal i en determinats casos van poder veure que hi havia un edema del nervi òptic i plecs retinals.
Santiago Constantino explica que “la ingravidesa altera la distribució de la sang al cos, augmentant el flux sanguini al capdavant i alentint la circulació venosa a l’ull”, motiu pel qual s’explicarien aquests canvis en els ulls dels astronautes, ja que “probablement, això és el que provoca l’expansió de la coroide, la capa vascular que nodreix la retina”.
Els investigadors assenyalen que hi ha motius diversos que poden explicar aquests canvis. Un d’ells seria que l’expansió de la coroide durant la ingravidesa pot fer que el col·lagen que trobem a la capa externa de l’ull s’estiri; i això faci que es puguin observar aquests canvis en les propietats mecàniques de l’ull. Una de les altres explicacions que esgrimeixen els investigadors és que les pulsacions sanguínies en microgravetat poden crear un efecte de cop d’ariet en què els canvis sobtats en la pressió del flux sanguini provoquen un xoc mecànic a l’ull, això condueix el cos humà a remodelar de forma dràstica el teixit.
Resultats que demanen prudència
Els investigadors treuen ferro a les dades obtingudes i a la vegada la comunitat científica demana prudència a l’hora de parlar de missions espacials més llargues. L’equip de recerca explica que aquests canvis en els ulls dels astronautes no han de preocupar quan la missió espacial dura entre sis i dotze mesos, ja que malgrat que el 80% dels astronautes analitzats van desenvolupar algun dels símptomes els seus ulls van tornar a la normalitat quan van tornar a la Terra.
Tot i que en la majoria dels casos l’ús d’ulleres correctores pot ser suficient per a evitar o corregir aquests símptomes la comunitat científica demana prudència a l’hora de pensar en missions espacials més duradores com podrien ser un vol fins a Mart, ja que encara no es coneixen tots els efectes que té una exposició perllongada a la microgravetat sobre la salut ocular dels astronautes.
