Per rotundament diferents que puguin semblar a primera vista, la mitologia i la ciència sempre han estat profundament interconnectades. Des que ens vam començar a fer preguntes fonamentals, les interpretacions mítiques i racionals de la realitat física han estat presents com a eines explicatives. Així, tot i que actualment la ciència moderna, tal com l’entenem, hagi guanyat un protagonisme categòric, encara s’hi poden trobar alguns tints mitològics que no fan més que reflectir una relació dinàmica, rica i complexa entre ciència i mitologia.
En aquest sentit, sigui per nostàlgia o fascinació, sembla recurrent el fet de donar noms mítics a processos o elements relatius a l’estudi o l’activitat científica. Els exemples més evidents són els planetes del sistema solar (Mercuri, Venus, Mart, Júpiter…), o alguns dels elements químics que omplen la taula periòdica (titani, neptuni, urani, plutoni…), però la llista de referències mitològiques en ciència s’allarga fins a batejar la morfina en al·lusió a Morfeu, el déu grec dels somnis, pels efectes narcòtics que produeix. I sembla que el gust per aquesta nomenclatura s’ha estès a la investigació biomèdica, que recentment ha identificat un tipus de cèl·lules en humans adults que portarien a terme el “mecanisme de Sísif”.
Aquestes cèl·lules, de les que parlen a la revista Cell Metabolism, són part del teixit adipós. Existeixen principalment dos tipus de teixit adipós: blanc i marró o bru. El blanc és el majoritari en edat adulta i s’encarrega d’emmagatzemar lípids (greixos) com a reserva energètica, mentre que el bru és el predominant en infants, i animals en hibernació, i s’encarrega de generar calor per a mantenir la temperatura corporal en determinades situacions.
En animals homeoterms, aquells capaços de controlar la seva temperatura corporal, la temperatura es manté gràcies a la calor que s’allibera de forma residual a conseqüència de l’activitat muscular i els processos metabòlics que es donen contínuament. Ara bé, quan la temperatura ambient baixa pel motiu que sigui, aquesta calor residual no és suficient i es necessiten fonts addicionals de calor que s’activen al teixit adipós. És aquí on solen entrar en joc els adipòcits marrons, però s’ha vist que sovint també es recluten adipòcits beix. Els adipòcits beix són una espècie de quimera entre blancs i marrons, que no acaben de ser completament uns o altres. Aquestes cèl·lules es troben sobretot al teixit adipós blanc, però són més similars als marrons, convertint-se en una mena de centrals aïllades de producció de calor entre magatzems de greix.
El que destaca de les cèl·lules beix és el mecanisme pel qual produeixen calor. Tant adipòcits marrons com beix utilitzen un mecanisme estàndard de dissipació d’energia i, per tant, alliberament de calor, que es basa en la proteïna UCP1 o termogenina. La termogenina és una proteïna de tipus canal, trobada a la membrana interna dels mitocondris, que obre un pas ràpid de protons a través seu generant calor per fricció. És un mecanisme termogènic que, per efectivitat i senzillesa, és òptim per a la producció de calor, tenint en compte que, en biologia, és prioritari optimitzar i simplificar al màxim les reaccions metabòliques per minimitzar la despesa energètica.
Un greix beix que gasta energia inútilment
Però s’ha vist que alguns adipòcits beix d’humans adults, que no tenen UCP1, no segueixen aquesta via, i, en canvi, posen en marxa una alternativa molt més complexa. S’embranquen en un cicle de reaccions bioquímiques barroeres, en les quals descomponen i reconstrueixen àcids grassos contínuament, consumint energia de forma inútil. És un procés biològic que sembla que només serveixi per malbaratar recursos. Com el mite de Sísif, que narra la llegenda d’un rei condemnat a empènyer una roca fins al cim d’un turó perquè li tornés a caure i es veiés obligat a tornar a començar eternament, els adipòcits beix entren en cicles de despesa energètica constant i sense sentit. Un cop més, els mites troben el seu lloc dins la ciència.
Ara bé, tot i l’aparent inutilitat d’aquest cicle de reaccions complexes, alguns investigadors hi veuen un potencial terapèutic important. Més enllà d’evidenciar que el teixit adipós és molt més heterogeni del que es podia pensar, la identificació i caracterització d’aquest tipus d’adipòcits, que consumeixen molta energia, pot aportar noves maneres de regular el metabolisme i controlar l’acumulació de greixos en trastorns del metabolisme o en l’obesitat. Està per veure si les cèl·lules de Sísif i el seu mecanisme de malbaratament energètic realment tenen algun sentit o aplicació, o si segueixen sent un misteri per a la biologia.
