Els primers humans rebien molts cops al cap però sembla que sovint aconseguien recuperar-se. Aquesta és la conclusió a la que ha arribat un equip d’investigadors després d’analitzat vint cranis de 350.000 anys d’antiguitat trobats a la Sima de los Huesos, a Atapuerca (Espanya). La recerca, és clar, també ha servit per demostrar que alguns d’aquells avantpassats nostres sí que havien mort a causa de cops molt forts al cap.
La Sima de los Huesos és un pou al fons de la xarxa de coves d’Atapuerca que conté les restes de com a mínim 29 persones. Milers de peces d’os, de gairebé una trentena d’exemplars d’Homo heidelbergensis, un avantpassat comú entre els neandertals i nosaltres, han estat identificats al fons d’un pou de 13 metres de profunditat que, a dia d’avui, no se sap si va servir com a lloc d’enterrament intencionat o si va ser, simplement, on van anar a parar diversos cadàvers arrossegats per l’aigua.
Fractures de crani habituals
La reconstrucció de vint cranis ha permès a un grup d’investigadors de la Universitat Complutense de Madrid analitzar-los i aprendre més de les seves vides. En un article a ‘The Anatomical Record’, expliquen com la majoria d’ells va patir fractures de crani però se’n a recuperar. Dels vint, disset mostraven senyals del que s’anomenen fractures cranials deprimides, i la majoria s’havien curat molt abans de la mort dels individus.
Aquest tipus de fractures es caracteritzen per l’enfonsament d’un tros d’os a causa de l’impacte, però si no pressionen massa el cervell ni el deixen exposat a l’entrada de bacteris, es poden curar totes soles, com és el cas, sembla, dels esquelets de la Sima de los Huesos. L’escaneig dels cranis mostrava un bon número de fractures petites i poc profundes i com l’os havia tornat a créixer al seu voltant, indicant que no els havien causat la mort.
Violència i accidents
Alguns dels cranis, de fet, tenien més de 10 marques d’aquest tipus, indicant o bé un estil de vida molt violent o una exposició constant al perill de caure i ferir-se al cap. De fet, això no és excepcional, ja que les anàlisis d’altres espècies homínides i també d’humans moderns han revelat fractures d’aquest tipus. El que és més rar, però, és poder estudiar tot un grup que vivia junt, cosa que permet fer-se una idea de com d’habitual era fracturar-se el crani en aquella època.
Pel que sembla, sí que ho era, d’habitual, ja que fins i tot esquelets d’exemplars més joves ja mostraven algunes fractures curades que, a més, eren igual d’habituals en mascles que en femelles. Així doncs, sembla que tots ells, independentment del sexe i l’edat, estaven exposats als mateixos perills, que podien ser caigudes, atacs d’animals o, és clar, d’altres humans primitius.
L’estudi mostra que els cops no tenien cap patró clar que els permeti identificar, per exemple, com fets per un garrot. És per això que els investigadors proposen altres hipòtesis, en cas de les que fossin d’origen humà, com ara que els haguessin llençat una pedra. La violència, de fet, és clar que era molt comuna ja que, malgrat les fractures curades, gairebé la meitat de cranis mostraven ferides que no s’havien curat i que, per tant, podrien haver tingut a veure amb la seva mort.
En un cas, per exemple, un exemplar tenia dues fractures que encaixen amb que hagués rebut dos cops amb la mateixa arma, causant dues ferides molt semblants. Així doncs, sembla que aquest homínid primitiu, com a mínim, sí que va ser assassinat.
