Un nou estudi publicat al portal científic Nature mostra que els Homo erectus -un dels primers homínids que va habitar durant el Plistocè a Euràsia i Àfrica- van habitar amb èxit en terrenys més durs i àrids durant més temps del que es creia a l’Àfrica Oriental. Els investigadors, dirigits per la Universitat de Griffith (Austràlia), van analitzar mostres dels jaciments d’Engaji Nanyori (Tanzània) i van poder demostrar que aquesta espècia va aconseguir sobreviure i adaptar-se a terrenys hiperàrids fa 1,2 milions d’anys.
Michael Petraglia, director del Centre Australià de Recerca per a l’Evolució Humana, de la Universitat de Griffith, assenyala que aquesta espècie va existir “durant més d’un milió i mig d’anys, fet que el converteix en un èxit de supervivència de l’espècie en la història de l’evolució humana en comparació amb la nostra pròpia existència estimada al voltant de 300.000 anys fins ara”. Julio Mercader, professor de la Universitat de Calgary (Canadà), assegura que la subsistència d’aquests Homo es va aconseguir gràcies “a la seva capacitat de sobreviure durant un llarg període marcat per molts canvis en el medi ambient i el clima”.
L’estudi que demostra la resistència dels Homo erectus
Els investigadors van utilitzar anàlisis biogeoquímiques, datació cronomètrica, simulacions paleoclimàtiques, modelatge de biomes, reconstruccions de l’historial d’incendis, estudis paleobotànics, conjunts de fauna i evidència arqueològica de les mostres dels jaciments d’Engaji Nanyori, a Tanzània. Per comprovar la resistència d’aquests primers homínids, els científics reconstruir un entorn dominat per matolls semidesèrtics, un entorn hiperàrid i que suposaria un desafiament a la supervivència d’aquesta espècie.
Els científics van poder comprovar que, amb les condicions hiperàrides, l’Homo erectus hauria ocupat recurrentment els paisatges on hi havia rius i rierols, establint-se prop de les fonts d’aigua per mitigar el risc que suposa un terreny tan àrid. Les conclusions dels investigadors suggereixen que els primers homínids tenien una flexibilitat i adaptació als climes que només s’atribuïa als homínids posteriors i més desenvolupats. Michael Petraglia destaca aquest aspecte, ja que “tradicionalment, es creia que només l’Homo sapiens era capaç d’ocupar de forma sostinguda els ecosistemes esmentats, i que els homínids arcaics estaven restringits a àrees de distribució més estretes. No obstant això, l’evidència biogeoquímica, paleoambiental i arqueològica que analitzem suggereix que l’Homo primitiu tenia la capacitat d’adaptar-se a ambients diversos i inestables del fons del Rift de l’Àfrica Oriental i les àrees afromontanes ja fa dos milions d’anys”.
Aquesta capacitat per sobreviure i adaptar-se a les condicions dels seus entorns pot canviar la percepció que es té dels primers homínids i suposa que l’Homo erectus es posicioni com un homínid versàtil, adaptable a les condicions i que hauria estat la primera espècie d’homínid que hauria transcendit les fronteres ambientals a escala global. Aquest conjunt d’aspectes suposa un desafiament al coneixement de la dispersió dels primers Homo.
