Les mòmies de la conca del Tarim, una regió desèrtica del nord-oest de la Xina, van ser descobertes durant els anys noranta i van causar sensació. Es tracta de centenars de cossos preservats de manera natural per l’aire sec del desert i que conserven la seva roba, els trets facials, els cabells amb el seu color original… malgrat ser els cadàvers de persones que van morir fa entre 3.700 i 5.000 anys. Hi ha detalls, però, que han intrigat sempre els arqueòlegs, com els seus vestits de cotó, el formatge, el blat i el mill que transportaven, que feien pensar que no eren originaris de la Xina sinó de més a l’oest, grangers d’Àsia Central o bé, fins i tot, pastors de l’Orient Mitjà.
A la revista ‘Nature’, un estudi conjunt de científics de tot el món ha revelat part d’aquest misteri gràcies a l’ADN de 13 d’aquestes mòmies, que ha estat seqüenciat per primer cop i que ha demostrat que, sorprenentment, no venien l’enlloc sinó que eren descendents d’una població asiàtica de l’Edat de Gel que genèticament havia quedat molt aïllada però que, en canvi, havia evolucionat culturalment i tecnològica, amb aportacions pròpies i alienes, i havia desenvolupat una cultura única.
L’estudi de l’ADN pot aportar molta informació sobre els moviments poblacionals, tant si n’hi ha com, en el cas de les mòmies de la conca de Tarim, si no n’hi ha. En aquest cas, han resultat ser descendents d’una població coneguda pels científics i que, si bé havia estat molt estesa durant l’Edat de Gel, fa 10.000 anys havia pràcticament desaparegut. Anomenats “Euroasiàtics Antics del Nord”, eren caçadors recol·lectors, i els seu rastre genètic ha desaparegut de gran part del món, amb els pobles indígenes de Sibèria i Amèrica conservant-ne una proporció més gran. Descobrir que van sobreviure fins fa tan poc a Tarim, doncs, ha estat una gran sorpresa.
El que és un misteri és que, tenint en compte que a l’Edat del Bronze Tarim era una cruïlla de cultures i poblacions migrants enorme, hi hagués una gent, descendent d’un poble tan antic, que sapigués integrar influències culturals de tota la gent que hi transitava sense, però, barrejar-se genèticament amb ells i mantenint trets culturals i cerimonials arreladíssims. Un exemple que l’intercanvi cultural no sempre prové de l’hibridació poblacional, ni a l’inrevés. En qualsevol cas, el misteri continua.
En el futur, es seqüenciarà l’ADN de mòmies d’altres parts de la conca de Tarim per comprovar si hi ha altres poblacions genètiques que en formessin part i si les poden relacionar amb cultures o tribus del voltant, i qui sap si resoldre un dels enigmes més grans: vivien al costat d’un oasi del desert però enterraven els seus morts com els víkings, a dins de vaixells, una tradició absolutament desconcertant.
