El mur d’Adrià (Vallum Hadriani) va ser una de les línies defensives més majestuoses de l’Imperi Romà. Investigadors de la Universitat de Cambridge han fet un estudi publicat al portal científic Parasitology en el qual han analitzat les clavegueres del fort Romà de Vindolanda entre Carlisle i Corbridge, a Northumberland, i han pogut comprovar que els soldats que estaven destacats en aquest punt del mur patien greus infeccions parasitàries tot i que tenien lavabos i sistema d’aigua potable.
Els investigadors van analitzar una cinquantena de mostres de sediments de l’eixauc del clavegueram del bloc de latrines de la fortificació a través d’anàlisis microscòpiques per a buscar restes antigues d’ous d’helmints: espècies de cucs paràsits que infecten als humans i altres animals. Els autors de l’estudi van poder comprovar que el 28% de les mostres analitzades contenien ous d’ascàrides o tricocèfals. A més, detallen que “una mostra contenia restes de totes dues espècies, per la qual cosa els investigadors la van analitzar mitjançant una tècnica biomolecular anomenada «ELISA», en la qual els anticossos s’uneixen a les proteïnes produïdes per organismes unicel·lulars, i van trobar rastres de Giardia duodenalis”. La doctora Marissa Ledger, directora de l’estudi i membre del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Cambridge, afegeix que “els tres tipus de paràsits que trobem podrien haver provocat desnutrició i causar diarrea en alguns dels soldats romans”.
Una infecció que debilitava les tropes
A l’antiga Roma els metges i galens de l’època coneixien perfectament l’existència dels paràsits i cucs intestinals, però les seves tècniques poc podien fer per contrarestar els seus efectes i eliminar la infecció, un fet que suposava que els símptomes es podien perpetuar i arribar a empitjorar, unes condicions que debilitaven els soldats de la fortificació i causaven estralls en la reserva del mur. Les troballes dels investigadors són molt semblants a les fetes en altres jaciments militars romans com els Carnuntum a Àustria, Valkenburg a la vora del Rin als Països Baixos, Bearsden a Escòcia, Londres o York, on fins i tot es detectaven tènies.
L’autor principal de l’estudi i acadèmic afiliat a l’Institut McDonald de Recerca Arqueològica de Cambridge, el doctor Piers Mitchell, destaca l’impacte que tenien aquestes infeccions sobre les tropes romanes, ja que “alguns soldats podrien haver emmalaltit greument per deshidratació durant els brots de Giardia a l’estiu, que solen estar relacionats amb l’aigua contaminada i poden infectar a desenes de persones alhora. La giardiasi sense tractament pot prolongar-se durant setmanes, causant fatiga i pèrdua de pes considerables”. Cal destacar que les fortificacions romanes igual que les ciutats tenien un gran sistema de salubritat i tractament per evitar les malalties, un fet però, que a Vindolanda malgrat que tinguessin “latrines comunitàries i un sistema de clavegueram, això no protegia els soldats d’infectar-se entre si amb aquests paràsits”, destaca el doctor Patrik Flammer, qui va participar en l’estudi.
El mur d’Adrià, una fortificació imponent a Britània
A principis del segle II dC els romans van aixecar un mur que travessava Britània des del mar d’Irlanda al mar del Nord. El mur d’Adrià es va edificar -per mandat del 14è emperador romà Publi Eli Trajà Hadrià- per protegir les províncies romanes del sud del territori davant de les incursions i atacs dels pobles caledons- les tribus del nord de Britània-, i es van construir forts i torres per garantir la seguretat de Roma i els seus ciutadans amb la presència d’unitats d’infanteria, arquers i cavalleria.
El d’Adrià va ser el primer dels dos murs que es van edificar en territori brità, ja que l’any 142 dC l’emperador Antoní Pius va ordenar la construcció d’un segon mur 160 quilòmetres al nord del d’Adrià per augmentar la defensa i garantir l’expansió romana a Britània.
