És ben sabut que les femelles humanes tenen moltes més dificultats a l’hora del part que no pas les seves espècies més properes, com ara els ximpanzés o els macacos. Les diferències claus són tres: d’una banda, la pelvis relativament estreta de les humanes; de l’altra, la mida del cap i de les espatlles dels nadons, comparativament més grans que les dels seus parents.

I tot i això, els humans van adaptar-se evolutivament a aquestes circumstàncies per permetre parts més segurs, tal com assegura un equip d’investigadors japonesos en un article publicat a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’, que afirma que els fetus humans aturen el creixement de les espatlles abans de néixer per tal de facilitar el part.

La ximpanzé Malin amb les seves dues cries bessones  | Bioparc València
La ximpanzé Malin amb les seves dues cries bessones | Bioparc València

Diferències amb els nostres cosins

Els científics expliquen com han descobert aquest aspecte central per compatibilitzar l’anatomia dels esquelets de les femelles humanes i a què cal parar atenció. El primer és l’esmentat, que el creixement de les espatlles humanes s’alenteix just abans del naixement i es torna a accelerar després, impedint que aquesta part del cos interrompi el pas segur del fetus pel canal de part.

Així doncs, les espatlles dels humans mostren el que els investigadors consideren una modificació “intel·ligent” del desenvolupament fetal, que soluciona una incompatibilitat anatòmica que és, de fet, una característica bàsica de la nostra espècie, allò que ens fa “humans”: la proporció entre la pelvis, les espatlles i el cap.

Una cria d'orangutan de Borneo  | Pixabay
Una cria d’orangutan de Borneo | Pixabay

Necessitats humanes

Amb l’evolució del nostre cervell, va fer falta que el cap fos més gros per tal d’encabir-lo, i pel que fa a les espatlles, que també tenim més amples que els nostres cosins, ajuden tant a l’estabilitat a l’hora de caminar sobre dues potes com, també, ens donen l’habilitat de llençar objectes més lluny. Alhora, però, la necessitat d’optimitzar la nostra manera de caminar també va reduir la mida de la pelvis, causant el problema esmentat.

En aquest treball, els investigadors van fer servir tomografies computeritzades per obtenir imatges de la clavícula dels humans, els ximpanzès i els macacos japonesos des que eren fetus fins a l’edat adulta. Després, van mirar la correlació entre la mida de les espatlles i el risc del part en totes tres espècies. Els ximpanzès, que tenen espatlles proporcionalment amples, també tenen menys complicacions en el part, com els macacos. Això, però, és perquè tenen una pelvis, i per tant un canal de part, més ample.

Un nadó rient | Pixabay
| Pixabay

Alguns dubtes

Això deixa unes quantes preguntes obertes. Els científics creuen que les espatlles amples van aparèixer alhora que les pelvis més estretes, quan els nostres avantpassats van començar a caminar sempre dret, però abans que els cervells es tornessin tan grans com ara. En qualsevol cas, el descobriment obre noves preguntes i noves vies d’investigació per veure quins límits obstètrics i metabòlics van afectar la creació dels humans i les seves adaptacions evolutives.

Nou comentari

Comparteix