Els elefants, si més no les tres espècies que sobreviuen a dia d’avui i que es troben en perill d’extinció, són els darrers supervivents d’una gran família, la dels proboscidis, que havia estat formada per 185 espècies repartides per tot el món. Tradicionalment s’havia pensat que els humans, fa milers d’anys, els havien caçat fins l’extinció per alimentar unes poblacions que s’anaven fent cada vegada més grans. Una investigació recent, però, publicada a la revista ‘Nature Ecology & Evolution’, afirma que la desaparició dels mamuts, els mastodonts i altres espècies d’elefants gegantins va tenir molt més a veure amb els canvis que va patir el clima, que van anar reduint-ne els números entre fa 2 milions i 75.000 anys fins que, al final, no en va quedar cap. L’estudi va seguir l’ascens i caiguda de 185 espècies durant 60 milions d’anys, seguint les restes trobades arreu del món i que permeten saber, per exemple, la mida, la forma del crani i l’estat dels ullals i les dents d’aquests animals al llarg del temps i seguir-ne l’evolució.
Sorprenentment, durant els primers 30 milions d’anys, només dos dels vuit grups de probiscidis van evolucionar. Molt diferents dels elefants actuals, tenien mides d’entre la d’un gos petit i la d’un senglar, i els que van créixer fins a ser com un hipopòtam es van acabar extingint. Fa 20 milions d’anys, però, es va obrir un corredor migratori entre les actuals Aràbia i Àfrica i cap a Euràsia, permetent aquests animals escampar-se per tot el món i arribar a Amèrica creuant el pont de terra que hi havia a l’actual estret de Bering. Així, en sortir d’Àfrica, els proboscidis van arribar a hàbitats i climes nous i van necessitar adaptar-se per sobreviure. Així va començar un gran període d’evolució marcat per canvis molt grans i on els proboscidis es van diversificar, tot i que moltes de les opcions no van reeixir. Per exemple, els mastodonts, que havien estat un grup enorme, van acabar sent un grapat d’espècies. Les glaciacions també van crear adaptacions com ara els mamuts llanuts i els seus ullals gegants que podien cercar menjar sota la neu.
L’arribada de les glaciacions, però, va ser la fi de la diversificació dels proboscidis. A partir d’aleshores, els que eren més versàtils, la majoria dels quals eren elefants i que s’alimentaven de diverses fonts de vegetals, van sobreviure. Així, segons els temps calculats per als moments cim de l’extinció dels animals d’aquest grup, els nostres ancestres, que només van començar a caçar-los seriosament fa un milió i mig d’anys, van tenir una influència entre petita i nul·la en la seva desaparició. Això, a més, també ensenya a mirar la història evolutiva a llarg termini, no només en quin moment va desaparèixer l’última espècie d’un grup que, de fet, podia estar més o menys condemnat des de feia molt de temps. Així, si bé els humans podrien haver donat un darrer cop de gràcia, la potència destructora que se’ns havia suposat no era, si més no llavors, tan gran com crèiem.
