Un nou estudi indica que es pot aprendre de l’entorn sense necessitat d’una tasca concreta o una meta específica. És a dir, fins i tot quan sembla que una persona no està atenta o s’ha distret, el seu cervell està actiu i s’està ‘entrenant’ sol. Un aprenentatge autodidàctic que s’havia relacionat més amb la IA que no pas amb el cervell humà i que ara s’ha demostrat que és un procés biològic profundament actiu en els cervells animals.
Per demostrar-ho els investigadors van monitorar l’activitat de desenes de milers de neurones en el còrtex visual de ratolins, uns ratolins als quals els van deixar explorar lliurement un entorn generat amb realitat virtual i que era un llarg passadís decorat i van poder observar que els animals només caminaven, exploraven, però que no tenien un objectiu predeterminat. Per poder observar com va funcionar l’exploració dels ratolins, els investigadors van comparar dos grups, uns que van explorar l’entorn i altres que van ser ensinistrats amb un objectiu concret i van poder observar que aquells que havien explorat prèviament van aprendre més de pressa les associacions [de textures amb recompenses] quan es va introduir la tasca, un fet pel qual es creu que el seu cervell ja havia processat i estructurat el seu entorn.
Els investigadors van poder descobrir que sense una tasca concreta hi ha diverses àrees del còrtex visual que estan actives i ofereixen característiques de l’entorn. Un processament que quan es va assignar una tasca se suma a la informació rebuda. Marius Pachitariu, un dels autors principals de l’estudi assenyala que “és completament possible que gran part de la plasticitat neuronal es produeixi simplement amb la mateixa exploració de l’entorn de l’animal”.
No fer res, una forma d’aprendre
La neuroplasticitat dels cervells animals fa que es trenqui el mite de qui està distret no fa res. De fet, no fer res és, paradoxalment una forma d’aprendre, ja que la simple exposició a l’entorn, sense objectius, també genera canvis duradors en el cervell. I és que el còrtex visual activa diverses zones en cas de tenir alguna tasca concreta o si està explorant de forma lliure.
Aquestes troballes, no només impliquen que estar distret no és perdre el temps, sinó que també pot tenir implicacions profundes en el desenvolupament cognitiu i el coneixement d’aquest procés que tenim els humans. I és que amb l’exploració sense objectiu el cervell ‘s’entrena’ i pot crear models de com és el món i es prepara per a aprendre més eficientment quan sorgeixin necessitats. A més, també obre noves portes al desenvolupament mental que els humans tenen per interactuar amb el món que els envolta i pot suposar diverses incògnites en el món de l’educació.
