A les àmfores d’un vaixell romà enfonsat a les illes Formigues, al Baix Empordà, un equip d’arqueòlegs hi ha fet una troballa única al Mediterrani. Dins d’algunes d’elles, extretes d’un derelicte que es troba a uns 50 metres de fondària, hi han trobat resina d’estema negra, un arbust aromàtic molt apreciat a l’Antiguitat per fer perfums i medicines però de què, fins ara, no s’havia documentat mai l’ús per revestir àmfores de salses o peix en salaó. Aquesta, però, no és l’única novetat, ja que també s’ha trobat la popa del vaixell i s’ha descobert que el jaciment és molt més gran del que es creia. Enguany, a més, part de la campanya s’ha traslladat a les Terres de l’Ebre, on s’ha documentat una pedrera de rodes de molí encara sense datar.
Al fons de les illes Formigues, entre Palamós i Calella de Palafrugell, hi ha restes de dos vaixells d’època romana. El primer, el Formigues I, és de mitjans del segle I a.C., a finals de l’època republicana, i transportava vi. Pel que fa al segon, el Formigues II, va ser localitzat el 2016. Enguany n’han descobert la sorra que el colgava, per l’efecte dels temporals Gloria i Filomena, i n’han resseguit l’esclora uns 21 metres. El derelicte és a 50 metres de profunditat i això complica la feina, fent que “el treball sigui lent” i que “es disposi de poc temps”, explica la responsable del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), Rut Geli. “A més”, afegeix, “aquesta zona de la costa està molt exposada al vent, l’onatge i els corrents forts”.
Geli, però, subratlla que Formigues II és “un jaciment excepcional” perquè conserva tant el carregament com la fusta del vaixell. El grau d’espoli que ha patit la costa catalana, de fet, no havia permès trobar mai res igual. Es tracta d’un vaixell de càrrega de finals del segle I a.C., durant l’època de l’emperador August, i transportava salaons i salses de peix (garum) de la Bètica, l’actual Andalusia, segurament fins el port d’Arles o de Narbona. A més, aquest és el primer jaciment subaquàtic de la Península que s’excava amb metodologia científica, sense fer només prospeccions o extraccions sistemàtiques sinó fent la mateixa feina que si fos a terra ferma, amb tots els hàndicaps afegits.
Durant aquesta campanya s’ha descobert que el jaciment és molt més gran del que es pensava i s’han numerat fins a 197 àmfores de quatre tipologies diferents i se n’han destapades moltes més, i això només a la part superior del carregament. Geli explica que això no vol dir que el vaixell fos més gran, sinó que “quan va naufragar potser es va trencar i per això les àmfores ocupen més extensió del fons marí”. Tot i així, aquesta campanya ha permès comprovar com l’estiba de les àmfores a la bodega del vaixell estava molt ben organitzada, amb les més pesants a la part central i les menys, als extrems. A més, també s’ha ubicat la popa del vaixell, gràcies a parts de la bomba d’eixugada de la nau. Fa tres anys van trobar un coixinet de bronze del mecanisme i, ara, un dels tubs de plom.
Més enllà de l’arquitectura naval, però, l’excepcional del Formigues II són les àmfores que transportava, plenes de salaons i salses de peix, amb restes d’espines, escates i pinyols d’oliva… i amb la resina que en recobria les parets interiors i en preservava el contingut, feta d’estepa negra, un arbust molt aromàtic present arreu del Mediterrani i la resina del qual, el ladanum, era molt apreciada a l’Edat Antiga perquè servia per preparar perfums i per les seves propietats medicinals. És el primer cop, però, que se’n documenta l’ús com a revestiment d’àmfores, que normalment es feia amb resina de pi. De fet, les propietats aromàtiques d’aquesta resina persisteixen durant segles ja que, al laboratori del CASC, les mostres obtingudes encara desprenen una olor penetrant dos mil·lennis després.
Aquesta campanya, el CASC també ha fet treballs de carta arqueològica al litoral català. En destaca la localització d’una pedrera de rodes de molí al litoral d’El Perelló, al Baix Ebre. És a molt poca fondària –s’ha documentat fent snorkel– i s’ha descobert gràcies a un ciutadà, Antoni Boyer. El jaciment és un aflorament rocallós, cobert per aigua de mar i que, si es mira des de dalt, mostra nombroses extraccions circulars. “Aquestes cubetes d’extracció segueixen un patró i tenen un diàmetre molt regular”, afirma Geli, que afegeix que “a la zona també s’han localitzat rodes de molí devastades, que es van deixar a lloc sense acabar d’extreure”. Així doncs, sembla que no és una formació natural sinó una pedrera. Pel que fa a la seva antiguitat, de moment és una incògnita ja que no s’ha trobat “material associat”, diu Geli. De moment s’ha documentat i inventariat. Per datar-la, es podria buscar pedres de molí de museus a la zona per comparar-ne el diàmetre ie l tipus de roca.
