El descobriment de les mòmies més antigues del món posa en dubte algunes de les idees establertes que es tenien sobre aquesta pràctica. La troballa, que s’ha fet a la vall de Sado (Portugal) en un jaciment funerari de 8.000 anys d’antiguitat, fa pensar que la momificació era una pràctica molt més habitual del que ens pensàvem fins i tot a l’Europa prehistòrica. De fet, fins ara no s’havia observat mai que al nostre continent, i en aquella època, es dessequessin els cadàvers com a part del ritual d’enterrament.
En un article a l”European Journal of Archaeology’, un equip liderat per arqueòlegs de la Universitat d’Uppsala i la Universitat Linné (Suècia) i de la Universitat de Lisboa (Portugal) presenta les proves que ha recollit al jaciment de Sado. Fins ara, es considerava que els casos més antics de momificació intencionada eren del caçadors recol·lectors de Chinchorro, a la costa del desert d’Atacama (Xile). Allà, s’hi van trobar cadàvers d’uns 7.000 anys d’antiguitat que encara conservaven teixits tous. A més, la majoria de mòmies descobertes són molt més recents, d’entre uns pocs segles i 4.000 anys.
Un problema complex
El problema en els casos més antics és que resulta molt difícil detectar si un cadàver s’havia sotmès a un procés de momificació perquè, finalment, el teixit tou acaba desapareixent. A més, tampoc no hi ha registres escrits, de manera que saber si un esquelet havia estat tractat o no és molt complicat. A diferència d’Atacama, a més, el clima humit i temperat d’Europa fa que els teixits tous es degradin amb molta rapidesa.
En el cas de les mòmies de tretze individus trobades als anys seixanta a Sado, els investigadors han aconseguit reconstruir en quines postures havien estat enterrats, obrint una finestra única als rituals funeraris de fa 8.000 anys. Combinant la arqueotanatologia i experiments de descomposició de cossos humans, han pogut reconstruir com havien estat tractats i enterrats aquells cossos, arribant a una conclusió de com es pot saber si un cadàver havia estat momificat. Es tracta de la combinació d’una hiperflexió de les extremitats, la falta de desarticulació en moltes parts de l’esquelet i la posició dels sediments al voltant dels ossos.
En aquest cas, les anàlisis van mostrar que alguns dels cossos van ser enterrats en posicions molt flexionades, amb els genolls davant del pit. Durant la descomposició, els ossos normalment es desarticulen, però en aquest cas no havia passat. Aquest fet, afirmen els investigadors, es podria explicar si el cos no hagués estat enterrat “fresc” sinó després d’haver-se assecat, és a dir, com una mòmia. La dessecació no només manté algunes articulacions sinó que a més permet flexionar molt el cos, ja que la reducció del volum dels teixits tous incrementa la mobilitat. A més, la dessecació també fa que no s’introdueixin sediments entre els ossos, i les articulacions es mantenen a lloc per la terra que les envolta.
Segons els investigadors, el cas observat podria ser el d’una momificació natural guiada, és a dir, manipulant-lo durant un període de temps llarg a mesura que s’assecava i mantenint-lo lligat per comprimir-lo en la posició desitjada. Un cop acabat el procés, el cos hauria estat molt més lleuger i fàcil de transportar i alhora ben conservat.
Una possible revolució
Si la momificació ja es practicava a Europa fa tant de temps, la percepció que tenim d’aquests rituals podrien canviar, com també la nostra comprensió de com aquelles comunitats es preocupaven per la conservació del cos fins al punt de transformar-lo. Això donaria una importància especial als indrets on eren enterrats, una informació molt important per a la comprensió de les seves cultures.
