Salvador Macip és metge, i investigador especialitzat en medicina molecular. Aquest octubre ha publicat ‘El secret de la vida eterna’ (Rosa dels Vents) amb el doctor Manel Esteller. Un llibre que aborda el que se sap de l’envelliment i el que es podrà saber en un futur no tan llunyà.
Quin és, el secret de la vida eterna?
L’espòiler és que no el sabem, encara. En aquest moments de l’envelliment en sabem moltíssim, en els últims 20 anys hem fet un salt quàntic del coneixement de la biologia de l’envelliment. Ara bé, on són les limitacions? Fins on sabem? Què no sabem? Què ens queda per saber? A on anem amb tot aquest coneixement? Tot això s’explica en el llibre.
I què sabem, de moment?
Tres o quatre coses que cal fer per viure més temps, que les sap tothom però cal continuar repetint: menjar equilibrat i sa, no fumar, no beure en excés, fer exercici de manera més o menys constant… Si tenim aquesta conversa d’aquí 10 o 15 anys potser el diàleg serà diferent. Et diré: “hi ha això que frena l’envelliment…” La ciència ha avançat tant en aquest camp que estem anant cap a una direcció on sembla que en algun moment o altre tindrem un tractament contra l’envelliment. Soc un ferm creient en què serem capaços de manipular-lo. No vol dir frenar-lo, no vol dir viure per sempre necessàriament, però sí trobar una manera de modular-lo o no envellir tan ràpidament, si més no en certes circumstàncies o amb certes malalties.
“En un moment o altre tindrem un tactament contra l’envelliment”
Omplir la vida d’anys o omplir els anys de vida.
Quan parlem de la ciència de l’envelliment la gent de seguida ho associa a viure cent anys i no és això. El que estem intentant és afegir vida saludable als anys que tenim. Durant la primera meitat del s.XX es dispara moltíssim l’esperança de vida perquè evitem les infeccions: hi ha vacunes, hi ha antibiòtics, hi ha més higiene, els nens comencen a no morir… A partir d’aquí, els anys de vida que anem afegint són anys “dolents”. Són els anys que passem fotuts, que ens comença a fer mal tot, a tenir alzheimers, malalties, càncers. Hem afegit vint anys de problemes de salut.
Aquest maig vau publicar un estudi on descriviu una molècula que es podria utilitzar com a fàrmac per tractar l’envelliment. Quin abast pot tenir, aquest descobriment?
En tots els descobriments importants que hi ha en medicina hi ha dues fases: la primera és entendre què passa i la segona és fer-hi alguna cosa. En l’envelliment hem fet els primers anys d’entendre què és, i ara estem tot just al principi de descobrir què podem fer-hi. Som una sèrie de científics al món que en els últims deu anys estem fent una cursa per trobar fàrmacs “senolítics”, és a dir, que maten les cèl·lules velles, i la molècula que vam trobar és d’aquesta família. Això en ratolins s’ha vist que té una millora important en diversos paràmetres com l’esperança de vida o la salut.
Què falta perquè puguin arribar al mercat, aquests fàrmacs?
Aquest fàrmac funciona molt bé, neteja les cèl·lules velles d’una forma preciosa, però té efectes secundaris. És normal, sempre passa en la primera generació de fàrmacs: busques un efecte però també donen una resposta. Els laboratoris estem buscant senolítics o senoteràpies que tinguin un efecte important però sense efectes secundaris, i això no és tan fàcil. Per exemple, en el cas del càncer hi ha la quimioteràpia, que salva vides però té un efecte secundari molt important. Hem anat millorant, i actualment estem en una segona o tercera generació de fàrmacs que dirigits i específics, no tenen tants efectes secundaris. Per a l’envelliment, actualment existeixen una dotzena de fàrmacs força bons, entre ells aquests que hem descobert amb el meu equip, que podrien començar a considerar-se per tractar aspectes puntuals de l’envelliment.
En quines situacions es podrien aplicar?
Per exemple, si penses en l’Alzheimer, penses en unes cèl·lules que acumulen grumolls de proteïna a dins i no funcionen bé. La lògica seria destruir aquests grumolls de proteïna per millorar. Però, per què no provem una altra cosa, simultàniament o en lloc d’això? En comptes de solucionar el problema d’aquesta cèl·lula, solucionar el problema que hi ha a sota, que és l’envelliment? L’envelliment fa que apareguin aquests grumolls. Si frenes l’envelliment ja no apareixeran. Això seria una manera de tractar les malalties sense tractar la malaltia mateixa sinó la condició que porta la malaltia, que en aquest cas és l’envelliment. Amb el càncer passa igual. És una malaltia de gent gran, com més vivim més risc tenim de tenir càncer. Si podem frenar l’envelliment també es frenarà, o els processos que hi porten. És a dir, no matarem les cèl·lules canceroses però evitarem que apareguin perquè estarem frenant tots els processos que porten cap allà.
“En els propers deu o vint anys podríem tenir els primers fàrmacs“
Però això és factible?
Això és molt revolucionari, si funciona. Evidentment estem en fases molt inicials, però si aquesta primera generació de fàrmacs els podem fer evolucionar en una segona generació més efectiva, en els propers deu o vint anys podríem tenir els primers fàrmacs dirigits a prevenir malalties reduint l’envelliment. I potser d’aquí a quaranta, cinquanta o anys més podríem tenir uns fàrmacs que, a més, et fan estar més jove i tenir una vida amb més salut. No és descabellat trobar tractaments contra l’envelliment. És biològicament possible, les dades ens diuen que és possible. Ho aconseguirem? Ja ho veurem, a vegades apareixen obstacles que no esperes, però jo crec que estem anant per bon camí.
Es pot arribar a frenar l’envelliment fent canvis en la dieta?
Se sap que en estudis d’animals es pot retardar l’envelliment fent canvis importants en la dieta, però s’han tret conclusions i s’estan fent recomanacions que no estan demostrades. Per exemple, tot el tema del dejuni intermitent i la restricció calòrica, que es ven com a concepte i molta gent l’està fent per aprimar-se o sota la teoria de viure més temps. En humans no tenim gaires dades perquè són estudis molt complicats de fer, no pots fer experiments de vint anys de seguiment i no pots saber exactament què estan menjant les persones.
I en el cas dels animals, què s’ha vist?
Si agafes la dieta que fa un animal de manera habitual i la redueixes de forma important, en un cinquanta o seixanta per cent, aquest animal viu més temps. Això ve acompanyat d’una sèrie de canvis metabòlics. Es tracta de la resposta que tenen els animals, i es veu en molts animals, des d’una mosca a un mico. És un mecanisme de defensa molt antic.
I per què passa?
Hi ha diverses teories però són hipòtesis, no estan comprovades. Segons alguns, el que passa és que, quan l’organisme detecta que hi ha una mancança de nutrients a l’entorn, entra en un estadi d’alentiment, de frenar el metabolisme, per poder passar aquesta època de sequera o de fam, sobreviure, i després continuar normalment. Durant aquest període, tot el procés metabòlic s’alenteix. Aquesta seria la idea que explicaria per què una restricció calòrica severa pot alentir certs processos relacionats amb l’envelliment. Però tot això ve acompanyat d’una sèrie d’efectes secundaris importants.
Quins?
Una cosa que passa quan un animal està en restricció calòrica és que es tanca tota l’energia destinada a la reproducció. No té cap sentit reproduir-se quan no pots ni menjar tu. En humans, si s’entra en una fase de restricció calòrica es pot aturar l’ovulació en el cas de les dones. Tu el que vols és viure més temps sense haver de pagar tots aquests efectes secundaris. En la ciència s’estan mirant alternatives, com enganyar el cos perquè es pensi que està passant gana però fent vida normal.
Com el dejuni intermitent, que esteu estudiant al Food Lab de la UOC. En què consisteix?
El dejuni intermitent consisteix a menjar el mateix però comprimit en una part del dia. Sembla que això, almenys amb animals, activa una sèrie de mecanismes similars a aquesta restricció calòrica total. Al final del dia menges el mateix però el cos creu que no. Si fos això seria relativament senzill, però és més complicat. Per exemple, sembla que en homes i dones la resposta és diferent, i potser no se’n parla prou. Sembla que en els homes funcionaria millor al matí i en dones durant la tarda. Hi ha molts aspectes que no sabem. És molt interessant, té moltes possibilitats, sembla que pot tenir una resposta en humans, però primer hem d’entendre exactament què estem fent.
“No cal començar a fer coses fins que no sapiguem quins efectes tenen, pot ser fins i tot perillós”
Per tant, de moment no recomanaries fer dejuni intermitent com a eina per frenar l’envelliment?
No cal començar a fer aquestes coses fins que no sapiguem exactament quins efectes tenen, pot ser fins i tot perillós. El que tendim a veure molt en l’envelliment, i en altres tipus de coses que tenen un interès social important, és que la gent es llença als primers resultats científics que veu.
A la UOC esteu investigant l’impacte del dejuni intermitent en dones postmenopàusiques. Per què aquest grup concret de població?
Durant la menopausa hi ha una acceleració de l’envelliment perquè hi ha uns canvis hormonals molt poc estudiats, i podria ser que fent una cosa molt aguda en aquest temps concret poguéssim veure una millora en aquesta progressió de l’envelliment que pateixen les dones. Això té més sentit que no pas pensar una dieta que ens faci viure cent anys, que és el que la gent sembla que busqui.
Fins a quin punt és rellevant el que mengem, per a la nostra salut?
Hi ha una relació claríssima entre alimentació i salut. Tenir una bona dieta pot ser una de les intervencions amb un impacte més clar en la salut. Influeix en les malalties cardiovasculars, una de les principals causes de mortalitat en els països desenvolupats; amb l’envelliment i amb moltes altres coses. La societat contemporània està fugint del model mediterrani clàssic i anant cap a un model d’alimentació pèssim, i això ho sabem, ens n’adonem i no fem prou per canviar-ho. Si vols tenir un envelliment saludable, la millor aposta que pots fer és menjar saludable, això va a missa.
