Hi ha animals estranyíssims, tant que de vegades ens pensem que són vegetals o roques, com el corall. Identifiquem un animal quan tenim la certesa que es mou, diguem que ens situa en el mateix territori tridimensional i això, ens inquieti o ens tranquil·litzi, depenent de les circumstàncies, almenys ens assegura que tenim un animal al davant. Com que ens interessen tant els éssers mòbils, el seu aparell locomotor és una cosa que, com més diferent sigui del nostre, més ens atreu. Ens sentim fascinats per aquestes bestioles de moltes potes o de potes realment estranyes, que tant han inspirat la ciència-ficció. Entre elles podem destacar les llagostes, objecte preferent de tortura en el moment de la infantesa en què un es dedica a martiritzar insectes i arrenca les ales a una mosca a veure què passa, o les potes posteriors a una llagosta… en fi, tot aquest passat fosc anterior a l’adolescència. Les llagostes, pregadeus i insectes pal poden aparèixer a la galeria de trofeus de les nostres més baixes passions de tortura, mutilació i anihilació. Animals, d’altra banda, que poden caure víctimes de tàctiques exterminadores més premeditades que la del nen que experimenta amb la mort. Tenen depredadors molt més temibles. Almenys, si n’hi hagués a la meva escala, jo estaria mort de por. Vegem, per exemple, el cas del cuc paràsit.
Els nematomorfs són cucs aquàtics molt prims que poden arribar a mesurar un metre de llarg, encara que n’hi ha de veritablement diminuts, de pocs mil·límetres. La seva forma fa que siguin coneguts com a “pèl de cavall” o “pèl viu”. Són unes tres-centes espècies, el cicle reproductiu de les quals se serveix del parasitisme. Hi ha dos grans grups de nematomorfs, els nectonematoides, que viuen al mar i parasiten animals aquàtics, especialment crustacis; i el grup conegut com a gordioidea, perquè mascle i femella s’embullen en la còpula i formen un embolic que recorda el nus gordià. Els gordiodes viuen en aigua dolça. Igual que els seus cosins marins, necessiten que les seves larves puguin alimentar-se de les substàncies nutritives d’un organisme amfitrió però, en el seu cas, han triat els ortòpters terrestres, al qual pertanyen el grill i la llagosta i que no viuen pas a l’aigua.
El primer que ens preguntem és com arriben les larves a instal·lar-se en l’ortòpter. Bé, sembla ser que el cicle reproductiu del nematode té quatre fases: el cuc diposita els ous a l’aigua, d’aquests fan eclosió les larves preparàsites que suren a la cerca d’un portador, s’introdueixen en el seu intestí i s’enquisten. No serà fins que el portador sigui devorat per un ortòpter que la larva es desenvoluparà al seu interior, fora de l’aigua. Dins l’insecte, creixerà fins a mesurar bastant més que el seu amfitrió, del què ocuparà tot el cos excepte les potes i el cap, fins que estigui preparat per deixar de ser un paràsit i continuar amb el seu cicle vital com a organisme independent, a l’aigua. La qüestió és com s’ho manega per fer-ho estant a terra ferma. Molt senzill: fa que la llagosta es llenci a l’aigua i s’ofegui. Com ho aconsegueix? Encara no hi ha acord sobre aquest punt. Es creu que podria provocar una forta deshidratació en l’animal que el portés a llançar-se a l’aigua. Altres teories sostenen que el cuc altera el sistema hormonal de l’insecte. Una vegada aquest cau a l’aigua, Gordias només ha de sortir-ne i començar la seva breu fase adulta posant-se a la cerca d’un mascle o una femella per a repetir el cicle. Si l’animal mor a terra, el cuc pot sortir igualment i arrossegar-se fins a l’aigua enrotllant-se sobre ell mateix.
Segons sembla, porta més de 400 milions d’anys fent això i la fase més important del seu cicle vital és la de larva paràsita: l’individu adult no té sistema circulatori ni respiratori i, per descomptat, no té boca. La vida dels nematomorfs es desenvolupa gairebé per complet a l’interior d’un altre organisme i quan els individus gaudeixen de llibertat de moviments ja són poc més que aparells reproductors. Ens trobem un cop més davant un relat de la naturalesa que difícilment ningú podria arribar a convertir en metàfora o analogia en l’àmbit humà i molt menys en rondalla moralitzadora.
Víctor Nubla (Barcelona, 1956) és escriptor, compositor i músic. Ha publicat una vintena de llibres de narrativa, assaig i poesia com Cómo caza un dromedario (Blackie Books), El regal de Gliese (Les Males Herbes), Les investigacions del cap Pendergast (Les Males Herbes), El viaje secreto de Elidan Marau a través del mar de leche (Incorpore) o La ciencia a la luz del misterio (Turner). Ha codirigit la revista Marabunta i col·laborat a L’Independent de Gràcia. Com a músic ha publicat més de cent discos amb diferents projectes i compost per a cinema, teatre i dansa.
