Que les dues cares de la Lluna són molt diferents se sap d’ençà que, durant la segona meitat del segle XX, els primers aparells fabricats pels humans van enviar-nos-en fotografies. Si la que coneixem té taques negres, formades per antics rius de lava que en cobrien gran part, l’oculta està plena de cràters però sense cap resta d’aquesta activitat geològica.
El cràter més gran del Sistema Solar
Un article publicat a la revista ‘Science’, fruit d’un estudi d’investigadors de la Universitat Brown (Estats Units) podria explicar el perquè. Els científics van centrar-se en analitzar la conca Aitken, una formació de 2.600 quilòmetres de diàmetre i diversos quilòmetres de fondària que es creu que va ser format per l’impacte o bé d’un meteorit gegant o bé d’un planeta nan errant durant les primeres fases de formació del Sistema Solar.
Segons els investigadors, el xoc, d’unes proporcions enormes, hauria creat una gran quantitat de calor que s’hauria escampat per l’interior, fonent la roca que hauria acabat sortint en forma de lava per la cara visible de la Lluna, formant els seus coneguts ‘mars’. Totes les simulacions i càlculs duts a terme a l’estudi acaben duent a la mateixa conclusió.
Una de les dades que podria provar aquesta teoria és que les planures volcàniques de la cara visible de la Lluna tenen materials, com ara potassi, terres rares o fòsfor, que no són presents en cap altre lloc de la superfície, fent que el material d’una cara i l’altra del satèl·lit també siguin molt diferents.
Un tsunami de lava
El model desenvolupat pels investigadors mostra com aquelles roques i minerals, en forma líquida, va moure’s com una onada després de l’impacte, travessant el mantell i anant a parar a l’altra banda de la Lluna, un exemple perfecte de l’enorme violència que ha format el nostre Sistema Solar, incloent, també, el nostre satèl·lit.
