Les erupcions volcàniques que hi havia a la Lluna fa 4.000 milions d’anys van escampar lava per la seva superfície, però també podrien haver estat les responsables de la presència de gel als pols del satèl·lit. En un estudi publicat a la revista ‘Planetary Science Journal’, un equip d’investigadors afirmen que els volcans fins i tot podrien haver creat atmosferes temporals, que van transportar el capor d’aigua fins als pols, on es van dipositar i glaçar.
El misteri del gel de la Lluna
Fa més de 10 anys que es va confirmar la presència de gel a la Lluna, i des d’aleshores la comunitat científica ha estudiat d’on podia servir, amb possibilitats com asteroides o cometes. També pot ser, però, que l’aigua es formés allà mateix, amb l’expulsió de vapor d’aigua durant erupcions volcàniques que van tenir lloc fa entre 4.000 i 2.000 milions d’anys.
Els investigadors van mirar de provar aquesta possibilitat. Segons el que se sap, a la Lluna hi havia hagut erupcions cada 22.000 anys i, si el vapor d’aigua suposava un terç dels gasos emesos pels volcans, en podrien haver alliberat una quantitat enorme. Una part, és clar, s’hauria perdut en l’espai, però als pols es podrien haver convertit en gel.
Perquè això passés, el ritme de vapor d’aigua que s’hauria d’haver condensat hauria d’haver estat superior al ritme a què s’escapava de la Lluna. És per això que els científics van fer simulacions per ordinador per calcular i comparar aquests dos factors, tenint en compte la temperatura, la pressió del gas i altres condicionants.
Un nou model de formació d’aigua
Els resultats apunten que un 40% de l’aigua expulsada es devia acumular com a gel, la majoria d’ella als pols. Tot i que una part es pot haver perdut des d’aleshores, sembla que hi podrien quedar grans quantitats, amb dipòsits de centenars de metres de gruix en els punts on n’hi ha més, al pol sud, on n’hi ha el doble que al nord.
Que tot aquest vapor d’aigua anés a parar als pols, però, també depèn de la presència d’atmosfera, que li hauria permès moure’s per la Lluna sense escapar-se a l’espai. Cada erupció, afirmen els càlculs, va crear una atmosfera que va durar uns 2.500 anys després de cada erupció i que va ser molt important en aquest procés.
Un possible problema per a la colonització
Si tot plegat va passar d’aquesta manera, el gel de la Lluna hauria de mostrar rastres del seu origen volcànic, com ara la presència de sofre. Això permetria distingir-la d’aigua arribada en un asteroide o un cometa, per exemple. Això, a més, és especialment important perquè les reserves d’aigua glaçada de la Lluna podrien ser una font important de recursos pels futurs astronautes que la visitin. Si tota està contaminada amb sofre, però, les perspectives podrien ser molt diferents.
