El descobriment d’un forat negre anormalment gros en una galàxia molt propera a la nostra podria canviar la manera com entenem com es fan formar aquestes estructures celestes. Situat a Leo I, una galàxia nana satèl·lit de la Via Làctia, és gairebé tan gran com el que hi ha al centre de la nostra galàxia, un fet totalment inesperat.
En un article a ‘The Astrophysical Journal’, els astrònoms de la Universitat de Texas-Austin (Estats Units) que l’han descobert expliquen per què la van començar a estudiar. A diferència de les altres galàxies properes, sembla que té molt poca matèria fosca. En van calcular els canvis de l’exterior fins al centre segons la força gravitacional que exerceix en les estrelles. Com més ràpid es mouen, més matèria hi ha a les seves òrbites.
Gràcies a un instrument especial del telescopi Harlan J. Smith, van obtenir dades que, introduïdes a un superordinador, els van donar un resultat sorprenent. L’única explicació possible era la presència d’un forat negre enorme en una petita galàxia que, a més, està “caient” cap a la nostra. Tot i la diferència de mida, de fet, sembla que els forats negres que hi ha al centre de totes dues és d’una massa semblant.
Aquest resultat sense precedents podria canviar totalment la manera com entenem l’evolució de les galàxies. La presència d’un forat negre tan gran, en una galàxia tan petita, no té cap tipus d’explicació segons els models amb què es treballa actualment. El fet que les galàxies nanes esferoidals, com és el cas de Leo I, hagin estat el model d’estudi de la matèria fosca, encara ho fa més rellevant.
D’altra banda, però, això també dóna als astrònoms que busquen ones gravitacionals una nova senyal per cercar. Si la massa del forat negre de Leo I és tan alta, això també podria explicar com creixen en galàxies més grans. Si les galàxies petites cauen a l’interior de galàxies més grans, els forats negres del seu centre es fucionen i augmenten enormement de massa. Un altre exemple que, amb cada descobriment, es poden desmuntar moltes suposicions anteriors, i que la investigació continuada es basa, sovint, en negar el que havíem cregut fins ara i mirar de trobar noves explicacions als fenòmens que observem.
