Malgrat que sembla una extensió enorme de terra morta, tòxica i verinosa, durant els darrers temps el planeta Venus ha despertat molta curiositat per part de la comunitat científica internacional. Per bé que darrerament s’hi han trobat marcadors a l’atmosfera que podrien (o no) indicar l’existència de vida al planeta, una de les coses que ha cridat més l’atenció és el fet que, en el passat, hi pogués haver hagut oceans. Un estudi recent, però, refuta aquesta teoria i afirma que és pràcticament impossible i, a més, afegeix una altra dada: a la Terra li podria haver passat el mateix si no fos per una petita diferència.

Venus és el planeta més proper a nosaltres i, per la semblança en la mida i la densitat, sembla que hauria de tenir característiques similars, a diferència dels altres móns, molt més petits o molt més grans, extremadament calents, glaçats o gasosos, que hi ha al Sistema Solar. I malgrat aquestes semblances, Venus té 90 cops més diòxid de carboni que la Terra, núvols d’àcid sulfúric i temperatures que arriben als 462ºC, que el fan pràcticament inhabitable, fins i tot pels organismes més resistents que viuen a casa nostra. Per entendre com dos planetes semblants han acabat de manera tan diferent, un equip d’investigadors va fer servir models climàtics per reproduir la formació del planeta, fa 4.500 milions d’anys, i n’ha publicat els resultats a la revista ‘Nature’.

Els oceans són claus per a la vida a la Terra

Al principi, tots dos planetes eren molt calents, pur magma. I, és clar, només hi pot haver oceans quan les temperatures baixen prou com perquè l’aigua es condensi, provocant una pluja que dura milers d’anys. La diferència, però, és que a la Terra això va passar i a Venus, molt probablement, no va succeïr mai. El fet és que, aleshores, el Sol era un 25% menys brillant que ara, però amb això no n’hi va haver prou per refredar el planeta. Els núvols també hi podrien haver ajudat, com a la Terra, però ho van fer d’una manera inesperada: es van concentrar al cantó fosc de Venus i no el van protegir del Sol. Així, van contribuir a un efecte hivernacle que va anar mantenint el planeta massa calent com per ploure.

Si la Terra hagués estat una mica més a prop del Sol, de fet, o si el nostre astre hagués brillat tant com ara, probablement també hauria patit el mateix efecte, impedint que es creessin les grans masses d’aigua que hi ha hagut des d’aleshores. Així, un Sol més feble va donar al nostre planeta l’oportunitat de convertir-se en un lloc acollidor per a la vida, com va passar durant un temps més lluny, a Mart. Aquestes dades seran molt útils per estudiar els planetes de fora del Sistema Solar, ja que molts dels que es pensava que podrien tenir condicions per mantenir-hi oceans de manera estable podrien haver patit el mateix destí que Venus. Caldrà esperar a tenir nous telescopis espacials, com el James Webb, per acabar de treure’n l’entrellat.

Nou comentari