MonPlaneta
Detectada una lluna enorme orbitant un exoplaneta
  • CA

Un equip d’astrònoms de la Universitat de Colúmbia, als Estats Units, ha detectat una lluna de grans dimensions que orbita un exoplaneta a 5.500 anys-llum de nosaltres, la segona que s’ha descobert mai fora del Sistema Solar. Segons informen en un article publicat a ‘Nature Astronomy’, aquest exosatèl·lit és 2,6 vegades més gran que la Terra, molt més gran que cap de les que hi ha a prop nostre.

La lluna orbita Kepler 1708b, un planeta d’una mida semblant a Júpiter, i ha estat descoberta pel mateix equip que, el 2018, va descobrir la primera exolluna, encara més gran, girant al voltant del planeta Kepler 1625b, en aquest cas 3,9 cops més gran que el nostre planeta

Aquests dos descobriments són excepcionals no només per la mida d’aquestes llunes sinó, també, per la dificultat de detectar-les. És per això que són especialment importants, perquè aprendre’n tant com es pugui pot ajudar a comprendre la formació i el funcionament dels sistemes planetaris. Si els exoplanetes que s’han trobat fins ara es compten per milers, de llunes, de moment, només se n’han descobert dues.

L'exolluna de Kepler 1625b | ESA / Hubble
L’exolluna de Kepler 1625b | ESA / Hubble

Per trobar aquesta darrera lluna, els investigadors van començar decidint en quins planetes es fixaven. Si al nostre sistema solar els gegants gasosos són els que tenen més satèl·lits, semblava probable que els exoplanetes semblants tinguéssin més probabilitats de tenir-ne. Dels setanta que van examinar, però, només van aconseguir trobar-ne una. En qualsevol cas, almenys es pensa que les dues exollunes localitzades fins ara tenen dos elements en comú: que probablement són gasoses i que es troben lluny de les seves estrelles.

Sobre com es formen els satèl·lits, actualment hi ha tres teories. La primera és que dos grans objectes xoquin i el material expulsat formi una lluna. La segona, que un planeta o asteroide més petit sigui atret per un de més gran i acabi orbitant-lo. I la tercera és que es formin com els planetes, a partir del gas i la pols dels discos protoplanetaris. Per la mida de les dues exollunes, es considera probable que siguin exemples del segon cas.

Els científics, tot i que les dues exollunes trobades fins ara s’assemblen, dubten que totes les que hi hagi fora del sistema solar siguin així de grans i creuen que són excepcionals. Si no n’hem trobat d’altres, simplement, és perquè són massa petites com perquè les puguem veure.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa