Els astrònoms han descobert un nou tipus de supernova, és a dir, d’explosió estel·lar, que aporta informació nova sobre el cicle de vida de les estrelles. Un estudi, publicat a la revista ‘Nature Astronomy’, s’ha fixat en la supernova 2018zd i acaba concloent que una predicció feta per l’astrònom japonès Kenichi Nomoto fa més de quaranta anys era certa. Aquella supernova, que va tenir lloc a 31 milions d’anys-llum ve nosaltres, va aparèixer el març de l’any que li dóna nom i va ser descoberta per un astrònom amateur, que va avisar ràpidament permetent que, al cap de només tres hores del seu inici, ja tingués telescopis de tot el món apuntant en la seva direcció. A més, gràcies als telescopis espacials com el Hubble i als seus arxius, es van poder revisar les imatges de l’estrella abans que esclatés, en la primera ocasió que s’ha pogut observar el procés complet.
L’energia que s’allibera a l’interior de les estrelles és el que impedeix que la seva pròpia gravetat les faci col·lapsar. Així, habitualment, hi ha dues maneres que es produeixi una supernova: que una estrella més de 10 cops més massiva que el Sol acabi el combustible i el nucli col·lapsi, convertint-se en un forat negre o una estrella de neutrons; o bé, en estrelles més petites, que la nana blanca restant després d’esgotar el combustible acabi esclatant per haver absorbit massa matèria d’una estrella veïna. Enmig de les dues masses que permeten aquests finals, però, hi ha les estrelles com la que va produir 2018zd. Fins aleshores, no se n’havia vist mai cap però, el 1980, Nomoto va descriure una possible supernova de captura d’electrons: en acabar-se el combustible, les forces gravitacionals estiren els electrons, fusionant-los amb els nuclis dels àtoms, i la caiguda de la pressió resultant provoca un col·lapse de l’astre, amb una petita estrella de neutrons com a únic vestigi.
L’observació de les dades obtingudes de 2018zd van permetre corrobora la teoria de Nomoto, que havia teoritzat que aquestes supernoves tenien una signatura química molt determinada, a més de cinc criteris més que va establir fa quaranta anys, com una gran pèrdua de massa abans de la supernova, una explosió feble, poca radioactivitat, un nucli ric en oxigen, neó i magnesi, i el fet que es produís en un tipus de gegant vermella vella i molt inflada que només pot existir en un rang de massa molt determinat, on són massa pesants per impedir que el nucli col·lapsi però no prou com per crear elements més pesants com el ferro, que podrien prolongar-n la vida. En un comunicat de premsa, Kenichi Nomoto ha afirmat que està “molt satisfet” que s’hagi comprovat l’existència d’aquest tipus de supernova, que considera “un cas meravellós de la combinació d’observacions i teoria”.
La supernova de 1054, que va crear la nebulosa del Cranc i que va ser tan brillant que es va veure des de la Terra a plena llum del dia i durant la nit va ser visible durant dos anys, també podria haver estat una supernova de captura d’electrons, tot i que és difícil de saber amb certesa perquè va passar fa molt de temps. Tot i això, la brillantor de l’explosió, augmentada pel material expulsat en xocar amb material alliberat anteriorment, és un fenomen que també es va observar en el cas de 2018zd.
