La comunitat científica no ha aconseguit posar-se d’acord per respondre la pregunta de per què somniem. A la revista ‘Patterns’, el professor de neurociència Erik Hoel, de la Universitat Tufts (Estats Units), ha proposat la seva teoria, que s’inspira en les tècniques emprades per entrenar xarxes neuronals. Anomenada “la hipòtesi del cervell sobreajustat”, proposa que els somnis ajuden el nostre cervell a generalitzar les experiències del dia a dia i que, en conseqüència, l’experiència dels somnis és la raó per la qual somniem. La idea parteix de l’entrenament d’intel·ligències artificials: quan es familiaritzen massa amb les dades que fan servir, donen per fet que són una representació perfecta de tot allò que puguin trobar. És per això que els científics hi introdueixen elements de caos, com ara l’anomenat “dropout”, on s’ignoren dades de manera aleatòria. Això obliga el sistema a fixar-se en els detalls més genèrics i a “entendre” millor què està passant en comptes de parar massa atenció als detalls.
Les xarxes neuronals, és clar, estan inspirades en el cervell humà, i per tant fer el procés invers semblava natural. Així, la hipòtesi del cervell sobreajustat afirma que els somnis passen per fer que la nostra comprensió del món sigui menys simple i més completa, són els elements de caos i d’aleatorietat que necessitem per no acostumar-nos massa a les dades del dia a dia. Així, proposa Hoel, als nostres somnis el cervell crea una versió estranya del món que fa la mateixa funció que el “dropout”: crear una divergència de la vigília amb una funció biològica concreta. Això explicaria, per exemple, que la manera més fàcil de provocar somniar alguna cosa és repetir una tasca nova mentre s’està despert. Quan t’entrenes massa en una funció nova, diu Hoel, s’activa el sobreajustament, i el cervell mira de generalitzar altra vegada creant somnis.
Tot això, és clar, és només teoria, però Hoel proposa fer més recerca i demostrar-la. Per exemple, afirma, uns tests de comportament ben dissenyats podrien diferenciar la generalització de la memorització i, també, provar els efectes de la privació del son en totes dues funcions. També podria provar una altra cosa, fins i tot. La idea per a la seva teoria li va venir mentre pensava sobre la raó de ser de les obres de ficció, com les novel·les o les pel·lícules, i això li va fer pensar que potser aquests estímuls externs poden servir com a “substituts” dels somnis. Aquesta reflexió també l’ha dut a pensar en la idea de “somnis artificials”, dissenyats per endarrerir els efectes cognitius de la privació del son emfatitzant la seva naturalesa onírica, per exemple, fent servir realitat virtual. Una xarxa neuronal es pot apagar, però els cervells sempre estan aprenent i això pot acabar sent avorrit, com la vida. Així, els somnis serveixen, essencialment, per impedir que ens posem massa còmodes.
