Com es va publicar fa unes setmanes, se sap que les glaceres de tot el món han recollit part de la pluja radioactiva resultant d’explosions i accidents, atrapant-la en un gel que, a causa de l’escalfament global, podria fondre’s aviat. Gràcies a recerces anteriors, des dels anys cinquanta del segle passat també és conegut que els organismes de la superfície dels oceans han anat incorporant el carboni de les bombes atòmiques i d’hidrogen. El que es desconeixia fins ara era, precisament, que els crustacis de les profunditats s’alimenten d’aquests organismes, que cauen al fons de l’oceà quan moren, i que d’aquesta manera la contaminació radioactiva produida pels humans entra a la cadena tròfica i arriba a les zones més profundes de la Terra d’una manera molt més ràpida que si ho hagués fet a causa de la circulació oceànica, que hauria trigat segles a transportar el carboni fins als fons marins.
El carboni 14 és un isòtop radioactiu que es crea de forma natural quan els raigs còsmics interactuen amb el nitrogen de l’atmosfera i que, tot i que és molt menys abundant que el carboni estable, és present a gairebé tots els organismes i serveix als científics per datar l’antiguitat de roques, fòssils i restes arqueològiques de tota mena. Les explosions nuclears d’Hiroshima i Nagasaki el 1945 i les proves atòmiques fetes durant els anys cinquanta i seixanta van duplicar la quantitat de carboni 14 a l’aire, creant-lo a causa de la interacció dels neutrons alliberats per les bombes amb el nitrogen atmosfèric. Quan es van aturar les detonacions atmosfèriques els nivells van començar a reduir-se i, als anys 90, ja eren només un 20% superiors a abans de les primeres explosions nuclears. Aquest carboni 14, que va caure fins la superfície dels oceans, va servir perquè els organismes que hi vivien construissin molècules dels seus cossos, i és per això que des de l’inici de les proves nuclears que els científics l’han anat detectant.
No s’havia investigat, però, les seva presència a les zones hadals, els fons oceànics que es troben a més de sis quilòmetres sota la superfície. Formades quan una placa tectònica passa per sota d’una altra, aquests indrets estan habitats per criatures habituades a pressions extremes, temperatures baixíssimes i una gran manca tant de llum com de nutrients. En aquest estudi, els investigadors volien fer servir el carboni de les bombes com a marcador orgànic per estudiar millor aquests habitants de les profunditats, i van capturar amfípodes –petits crustacis carronyaires– de les fosses de Nova Bretanya, Mussau i les Marianes, al Pacífic Occidental, en profunditats de fins a 11.000 metres. En analitzar-los, els científics van veure que els nivells de carboni 14 al seu teixit muscular eren molt més alts dels esperats, semblants als dels organismes de la superfície, i també eren més alts que els de la matèria orgànica del fons dels oceans. Això va fer pensar als científics que els amfípodes estaven alimentant-se selectivament dels organismes morts que queien de la superfície, més rics en carboni a causa de la contaminació de les explosions nuclears.
El descobriment d’aquests crustacis amb isòtops radioactius de carboni als seus cossos no només mostra les grans interaccions entre què passa a la superfície i la vida a les profunditats a nivell biològic, ajudant als científics a entendre-les, sinó que també hauria de servir com a advertiment per al futur. A més, gràcies a aquest estudi els científics també han pogut comprendre millor com s’han adaptat els crustacis a viure en un ambient tan pobre en nutrients com el del fons dels oceans: la seva longevitat, que ha sorprès els investigadors, és a causa d’un alentiment extraordinari del seu metabolisme, desenvolupat precisament per a sobreviure en les condicions extremes de les profunditats marines.
