Sota les aigües del mar d’Alborán, entre la costa andalusa i el Marroc, i arrecerats en un dels vessants d’un edifici volcànic submarí, s’hi troba un cos de sediments que s’hauria acumulat durant una gran inundació ocorreguda fa 5,3 milions d’anys i que va reomplir la conca d’un mar Mediterrani parcialment dessecat. Aquests sediments són els nous candidats a incorporar-se a la llista de les noves evidències trobades en els últims anys de l’anomenada inundació del Zanclià, segons un article publicat a la revista ‘Earth-Science Reviews’.
El treball revisa les troballes publicades fins al moment que sustenten la hipòtesi d’una megainundació que va posar punt i final a la Crisi de Salinitat del Messinià, un esdeveniment ocorregut fa uns 6 milions d’anys durant el qual el mar Mediterrani va quedar aïllat de l’oceà Atlàntic i es va convertir en una salina gegant. “Els sediments que hem identificat són compatibles amb una gran inundació a través de l’Estret de Gibraltar. Es tracta d’un cos de sediments allargat que es va acumular a sotavent de la inundació gràcies a la protecció que va exercir l’edifici volcànic davant de la força del flux d’aigua que, provinent de l’oceà Atlàntic, entrava al Mediterrani”, explica Daniel García-Castellanos, investigador de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC i primer autor de l’article.
Segons els investigadors, aquesta acumulació de sediments té un gruix màxim de 163 metres, s’estén al llarg d’uns 35 km i té una amplada d’uns 7 km. La identificació d’aquest conjunt de materials ha estat possible gràcies a les imatges obtingudes mitjançant la reflexió d’ones sísmiques al fons del mar d’Alborán. En aquestes imatges, els autors de l’estudi van detectar-hi una sèrie de reflectors estratificats caòtics i discontinus situats entre les capes sedimentàries miocèniques i pliocéniques. A més, aquests sediments estan ubicats en paral·lel a un canal erosiu identificat l’any 2009 al fons de la Mar d’Alborán. Aquest canal, d’uns 390 km de longitud, s’estenia des del golf de Cadis fins a la conca d’Algèria, passant per l’estret de Gibraltar. El canal hauria estat excavat per l’entrada massiva d’aigua provinent de l’Oceà Atlàntic un cop va quedar restablerta la connexió amb el Mar Mediterrani a través de l’Estret de Gibraltar fa uns 5 milions d’anys. A l’entrar a la conca d’Alborán, el canal es va dividir en dos per salvar els accidents topogràfics que trobava al seu pas. Un d’aquests obstacles hauria estat aquest volcà al voltant del qual es van anar acumulant els sediments identificats.
Aquests sediments localitzats al mar d’Alborán se sumen a la resta d’evidències trobades i publicades en els últims anys que sustenten la hipòtesi d’una inundació de grans proporcions i que queden recollides també en el present article. El canó de Noto, ubicat a l’enorme escarpament submarí de Malta, i un conjunt de sediments d’uns 800 metres de gruix situats a l’est d’aquest canó són dues de les proves a favor de la hipòtesi de la inundació recollides pels autors de l’article. Malgrat tot, Daniel García-Castellanos es mostra cautelós. “Deu anys després de publicar les primeres observacions que apuntaven a la inundació del Zanclià seguim trobant evidències, però no són concloents. Gairebé tot el que s’ha comentat en aquest nou article pot tenir altres interpretacions possibles i abans de convèncer a la comunitat científica serà necessari que hi hagi d’altres estudis que reconsiderin la hipòtesi des d’angles diferents”.
