Un equip d’astrònoms i químics han aconseguit detectar la presència de clorur de sodi -sal comuna- i altres compostos salins al disc de pols d’Orion Source I, una estrella massiva jove a l’altre cantó de la Nebulosa d’Orió. El descobriment ha estat possible gràcies a l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), la xarxa de radiotelescopis internacionals construida al nord de Xile. La troballa, publicada a la revista ‘Astrophysical Journal’, ha sorprès molt els científics perquè, fins ara, aquests compostos només s’havien trobat al voltant d’estrelles moribundes, de manera que no saben com explicar el descobriment.
Orion Source I s’ha format al Núvol Molecular d’Orió I, una regió de naixement d’estrelles d’on va ser expulsada a una velocitat d’uns 10 quilòmetres per segon. Com que la llum triga uns 1.500 anys a arriba a la Terra des d’allà ón és OS I, les lectures que se n’estan fent ara corresponen al moment en què la protoestrella tenia només 550 anys i, per tant, estem assistint als primeríssims instants de la seva vida en diferit.
Per detectar molècules a l’espai, els radiotelescopis busquen la signatura química dels elements o compostos, és a dir, pics en l’espectre de ràdio o de llum. Segons la temperatura del seu entorns, els àtoms i les molècules emeten aquests senyals de manera diferent. Les darreres observacions de l’ALMA tenen una gran varietat de signatures espectrals de les mateixes molècules, a temperatures que van dels -175ºC fins als 3.700ºC. Estudiar-les podria aportar informació sobre com escalfa l’estrella el disc de gas i pols que l’envolta, i això podria permetre mesurar correctament la seva brillantor.
En el cas dels compostos salins, l’ALMA va detectar 60 signatures de molècules com ara el clorur de sodi o el clorur de potassi. Els investigadors pensen que aqeustes sals provenen de grans de pols que, en xocar, van repartir els seus continguts pel disc que envolta l’estrella. Tot i que normalment en l’estudi de protoestrelles és difícil distingir els senyals que són al disc dels que estan sortint de l’estrella. Ara, però, els han pogut separat i veure com s’està movent i quanta massa conté. La presència de sals, a més, és interessant perquè una part dels seus components són metalls -sodi i potassi- i això vol dir que hi podria haver altres molècules metàl·liques i que, fins i tot, en podrien calcular les quantitats.
Els senyals de la presència de sals es van trobar a una distància d’entre 30 i 60 unitats astronòmiques de l’estrella, és a dir, entre 30 i 60 vegades la distància que ens separa del Sol. Segons les seves observacions, els càlculs dels astrònoms indiquen que, en aquella regió, hi ha uns mil trilions -un 1 i 21 zeros- de quilograms de sal, la massa aproximada de tots els oceans de la Terra. El pas següent per als científics, ara, és buscar tants sals com molècules metàl·liques en altres regions de l’espai, per veure si aquests senyals químics són útils per a l’estudi de les estrelles o, si són un fenomen únic d’aquest cas, què l’ha causat.
2 
