Un equip d’astrofísics ha trobat la primera prova de l’existència de restes gegantines formades per explosions repetides a la superfície d’una estrella moribunda. Ha estat a la galàxia d’Andròmeda, a 2,5 milions d’anys de la Terra, i aquestes “súper-restes” s’escampen a través de 400 anys llum d’espai, una distància difícil d’imaginar tenint en compte que la llum del Sol triga només 8 minuts a creuar els 145-150 milions de quilòmetres que ens separen segons l’època de l’any.
Les nanes blanques són els nuclis pràcticament morts d’una estrella. Quan estan acompanyades d’una altra estrella, formant un sistema binari, és probable que es produeixi una nova. Si les condicions són adients, la nana blanca absorbeix gas de la seva companya i, quan n’ha acumulat massa, es produeix una explosió termonuclear que brilla un milió de cops més que el Sol i que, inicialment, expulsa el material absorbit a uns 10.000 quilòmetres per segon. Una d’aquestes noves, anomenada M31N 2008-12a, és precisament la que ha estat estudiada per astrofísics de la Universitat John Moores de Liverpool (Anglaterra), amb els resultats publicats a la revista ‘Nature’. Fent servir el Telescopi Espacial Hubble i l’espectrografia de telescopis de la Terra han pogut observar aquesta nova, situada a la galàxia d’Andròmeda, i mostrar les enormes “súper-restes” que envolten la nana blanca.
És el primer cop que es troben unes restes tan grans associades a noves. El cert, però, és que aquesta nana blanca produeix una explosió cada any, cosa que no passa en cap altre estrella coneguda. La nana blanca que produeix noves més sovint a la nostra galàxia, per exemple, ho fa un cop cada dècada. Els científics afirmen que la particularitat d’aquesta estrella és que la massa que acumula cada any és gairebé suficient com per produir una supernova, cosa que explicaria el seu comportament anòmal. Si arribés a aquesta massa crítica, tota l’estrella esclataria en una supernova de Tipus Ia. A la nostra galàxia no hi ha hagut cap explosió d’aquest tipus, relativament poc corrents, des de la supernova de Kepler, el 1604.
Els investigadors van fer simulacions per explicar com una nova poc crear un buit tan important al voltant de l’estrella a base d’empènyer contínuament els materials cap als extrems d’un súper-romanent que no para de créixer. Els models que van provar van mostrar que aquestes súper-restes, més grans que les de la majoria de súpernoves, són lògiques si hi ha hagut explosions habituals al llarg de milions d’anys.
