A grans trets, la majoria d’estudiants han après que el nostre planeta està format per tres capes: l’escorça, el mantell -a vegades dividit entre intern i extern- i el nucli. Els científics, però, han estudiat molt la composició geològica de la Terra i han localitzat diverses capes més que no formen part del temari escolar perquè ho farien tot massa complicat i, a grans trets, la divisió de les capes és correcta i serveix per donar als infants una idea general de què hi ha a sota dels nostres peus. Un equip de geofísics de la Universitat de Princeton (Estats Units) i de l’Institut de Geodèsia i Geofísica de la Xina, però, ha fet un nou descobriment fent servir les dades d’un gran terratrèmol a Bolívia: a la capa que separa el mantell extern de l’intern, hi ha muntanyes i altres accidents geogràfics.
Les ones més grans del nostre planeta són les generades pels terratrèmols més potents, que fan tremolar tota la Terra. Cada magnitud de l’escala de Richter, la més habitual per calcular l’energia dels sismes, significa que el terratrèmol és 30 cops més potent que a l’anterior, i els més forts no només fan notar la seva potència a l’escorça sinó que arriben al mantell i el nucli arribant, fins i tot, a l’altre costat del planeta, amb una part d’aquestes ones rebotant i tornant a la superfície. Això permet, si es disposa de prou tecnologia, analitzar la composició i la forma de les capes de la Terra d’una manera relativament semblant a com funciona un dispositiu sonar amb les ones sonores.
Per aquest estudi, els investigadors van fer servir les dades d’un terratrèmol de magnitud 8,2, que va afectar Bolívia el 1994 i que és el segon terratrèmol profund -originat més de 300km per sota de la superfície- més potent que s’ha registrat mai. Gràcies a aquelles dades, que contenien informació sobre la rugositat de la superfície i de les capes inferiors de la Terra, l’equip de científics han pogut calcular com havien viatjat les ones a través del nostre planeta i conèixer la topografia del seu interior. Els resultats els van sorprendre: el límit entre el mantell extern i l’intern és molt més accidentat del que es pensaven i que, tot i que no van poder obtenir mesures precises, sembla que té variacions d’alçada semblants a les de l’escorça, amb muntanyes, planes i depressions com les que coneixem.
Aquest descobriment és molt important per al que sabem de la formació i el funcionament del nostre planeta. La capa estudiada divideix el mantell -el 85% del volum de la Terra- en dues capes, i la importància d’aquesta divisió havia estat motiu de debat durant anys en relació, per exemple, a com viatja la calor a través del mantell i a si hi ha diferències de composició entre les parts superior i inferior del mantell que hi influeixin. En aquest sentit, les parts més planes de la capa de transició podrien indicar que la barreja dels materials és més uniforme mentre que, a les muntanyes, la composició podria ser més diferent. Aquestes diferències en la composició química poden ajudar molt a comprendre com s’han anat movent les plaques tectòniques i quina transferència de materials hi ha hagut entre les capes superiors i inferiors de la Terra al llarg de la seva història.
4 
