La majoria de diamants del nostre planeta estan fets de material del fons del mar, d’on van anar a parar sota l’escorça terrestre per acabar convertits en pedres precioses. Així ho afirma un equip d’investigadors liderats per la Universitat Macquarie de Sydney a Austràlia, en un article publicat a la revista ‘Science Advances’, que es basen en les restes de sal que han trobat atrapades en molts dels diamants que han examinat.
En fer experiments que recreen les pressions i les temperatures extremes que es troben a 200 quilòmetres per sota de la superfície de la Terra, dos dels científics, procedents de les universitats alemanyes Goethe i Johannes Gutenberg, han demostrat que l’aigua del mar als sediments del fons de l’oceà reaccionen d’una manera que concorda amb les proporcions de sal que es troben a alguns diamants. Així, aquesta investigació respon una pregunta molt antiga sobre la formació d’aquestes pedres, la presència de clorur de sodi al seu interior.
Els diamants són cristalls de carboni formats a les profunditats de la Terra, a zones molt antigues del mantell, i que arriben a la superfície a través d’erupcions volcàniques, formant un tipus especial de magma anomenat kimberlita. Mentre la majoria dels que veiem habitualment estan fets de carboni pur, els coneguts com a diamants fibrosos, més aviat translúcids i de menys valor per als joiers, contenen traces de sodi, potassi i altres minerals que proporcionen molta informació sobre el seu origen.
Aquests diamants, que també tenen una duresa molt alta, són emprats per a altres aplicacions com ara per a fer la punta de broques per a perforació, i la seva formació, més ràpida que la dels diamants que es fan servir en joieria, indiquen que atrapen petites quantitats de fluids del seu voltant. Alguns d’aquests materials són salats i, ara, s’ha comprovat per fi quin és el seu origen.
Perquè es formin els diamants, una gran part del sòl del fons del mar hauria de lliscar fins a una profunditat de més de 200 quilòmetres a gran velocitat, en un procés anomenat subducció en què una placa tectònica llisca sota d’una altra. Si això passa a prou velocitat, els sediments es comprimeixen a causa d’una pressió unes 40.000 vegades superior a la te l’atmosfera i, en escalfar-se per les temperatures de mé sde 800ºC de sota el mantell, es fon, formant els diamants.
Al laboratori, els investigadors van posar mostres de sediments marins juntament amb una roca anomenada peridotita, la més comuna a la part del mantell on es formen els diamants. Aplicant-hi pressions i temperatures semblants a les que són sotmesos els diamants durant la seva formació, van trobar que els quantitats de sodi i potassi eren molt semblants a les d’aquests, demostrant definitivament el mecanisme que dóna a aquestes pedres precioses una de les seves característiques.
