Els investigadors especialitzats en el comportament i l’estructura neurològica dels pops feia temps que sospitaven que els tentacles d’aquests animals no depenien directament del seu cervell sinó que, d’alguna manera, eren independents, tal i com recull, per exemple, el filòsof de la ciència Peter Godfrey-Smith a ‘Other Minds: The Octopus, the Sea, and the Deep Origins of Consciousness’. Un nou model, elaborat per la Universitat de Washington (Estats Units) i presentat aquest dimecres a la Conferència de Ciència i Astrobiologia 2019 a Bellevue, mostra el primer intent de representar el flux d’informació entre ventoses, tentacles i cervell basant-se en estudis anteriors i noves observacions fetes al laboratori.
Aquest nou treball reafirma els descobriments anteriors: les ventoses poden iniciar accions responent directament a la informació que aconsegueixen del seu voltant i coordinar-se amb les ventoses del voltant. Els tentacles s’encarreguen de processar la informació motora i sensorial i dirigeixen l’acció col·lectiva del sistema nerviós “perifèric” sense esperar que el cervell els enviï cap ordre.
Així doncs, el mecanisme de funcionament d’aquests animals, al contrari que passa en els vertebrats, va de baix a dalt, no pas del cervell a la resta del cos. Un cop vist l’èxit d’aquest model per veure com funciona la neurologia dels pops, els investigadors volen fer-lo servir per entendre com encaixen aquestes decisions locals dels braços en conductes més complexes com per exemple la caça, que se suposa que requereix una direcció centralitzada del cervell. El neurocientífic David Gire, de la Universitat de Washington, explica a la pàgina web de la Unió Geofísica Americana com una de les grans preguntes que es podrien respondre és “com funciona un sistema nerviós distribuït, especialment quan intenta fer una cosa complicada, com moure’s per un fluid i trobar menjar en un sòl oceànic complex”.
L’aspecte més interessant és, precisament, “com aquests nodes del sistema nerviós es connecten entre ells”. En aquest sentit, la intel·ligència dels pops suposa un model alternatiu al nostre, tan allunyat que podria semblar-nos alienígena, i podria arribar a servir per preparar-nos per si, en algun moment, trobem vida intel·ligent fora del nostre planeta, una vida que, malgrat tot, podria tenir un pensament i un funcionament neurològic completament diferent.
Tot i que alguns dels comportaments dels pops s’assemblen als dels vertebrats, la seva arquitectura neurològica és totalment diferent, separada per més de 500 milions d’anys d’evolució independent. Això fa que, d’una banda, els vertebrats tinguin un sistema nerviós organitzat al voltant d’una columna i un cervell que centralitza el pensament; i a l’altra, els cefalòpodes hagin desenvolupat, de maneres diferents, concentracions de neurones que formen una xarxa distribuïda per tot el seu cos. Tot i que alguns d’aquests ganglis es van fer grans i van esdevenir una forma de cervell, l’arquitectura subjacent continua sent essencialment la mateixa, repartint les accions i la presa de decisions.
Dels 500 milions de neurones d’un pop, aproximadament les mateixes que pot tenir un gos, 350 milions estan repartides en els seus vuit tentacles, que processen la informació sensorial, es mouen i estableixen la seva posició en l’espai, com si fossin processadors paral·lels a un ordinador. Així, els tentacles tenen una anella neural que pot evitar el cervell i enviar-se informació entre ells sense que aquest ho sàpiga, i el cervell pot no saber exactament on té els tentacles, que es coordinen autònomament.
Els investigadors de la Universitat de Washington van treballar amb el pop gegant del Pacífic i el pop robí, dues espècies de què s’ha comprovat que tenen capacitats de resolució de problemes semblants a les d’un corb, un lloro o els primats. A través de diverses proves, els científics van mirar de trobar patrons que mostressin de quina manera es distribueix l’activitat del sistema nerviós entre els braços a l’hora de dur a terme una tasca o reaccionar a un estímul. Així volien esbrinar quins moviments són dirigits pel cervell i quins pels tentacles. Gràcies a una càmera i un programa informàtic que observava els pops mentre exploraven objectes al seu aquari i buscaven menjar, es van quantificar els moviments dels tentacles i en quins moments treballaven sincronitzats i en quins no.
“Veus moltes petites decisions fetes per aquests ganglis distribuits, només veient com es veu el tentacle, així que una de les primeres coses que fem és mirar de separar com es veu realment aquest moviment des d’un punt de vista computacional”, explica Gire. El que mirem, més del que s’ha observat fins ara, és com la informació sensorial s’integra en aquesta xarxa mentre l’animal pren decisions complicades”.
