Cal endinsar-se més de mitja hora cap al mig del bosc, a través d’una pista forestal, al Massís de Cadiretes a Tossa de Mar. És el mes de juliol i en una finca de 300 hectàrees durant poc més de dues setmanes s’hi pelaran les alzines sureres.
Aquest 2020 la pela del suro s’ha començat més tard del que és habitual. El canvi climàtic i també el daltabaix al calendari que ha provocat el coronavirus han fet endarrerir l’inici de la pela del suro en aquesta zona. Però sigui quan sigui cada any es pela una de les 14 zones en les que està dividida la finca. El nombre de zones no s’ha escollit a l’atzar. És perquè cada arbre necessita que passin 14 anys per poder tornar a tenir l’escorça en condicions i que es pugui tornar a pelar. I per seguir aquest cicle, cada any s’extreu el suro a una i només una, de les 14 zones.
El responsable de seguir escrupolosament aquests tempos és en Josep Riera, que és silvicultor, es dedica al conreu dels boscos per aprofitar-los de forma racional. És en Josep el que explica que l’alzina surera és l’únic arbre al que li pots arrencar literalment l’escorça sense matar-lo. Ara bé, no es pot fer de qualsevol manera ni a qualsevol moment.
D’entrada les xifres d’aquesta activitat fan una mica de vertigen, sobretot les que fan referència als anys que es necessiten per poder fabricar un tap de suro. Per poder pelar per primer cop un d’aquests arbres caldrà que tingui com a mínim 40 anys. El primer suro que s’extraurà en diuen pelegrí i no serveix pels taps. Té altres usos però no és bo per tapar ampolles. Hauran de passar 14 anys perquè l’escorça torni a tenir prou consistència com perquè es pugui tornar a arrencar i en aquell moment, aquell suro que en diuen matxot, tampoc serveix per fer taps. Per tant, des del moment de plantar l’arbre fins que l’escorça sigui òptima han de passar 68 anys.
Un cop assumit això i el que implica, per exemple que qui planti l’arbre és possible que no pugui veure una escorça adequada per poder fer taps de suro, arribem al mig del bosc. Allà una colla de sis homes esmolen les destrals. Bé, no tots, perquè dos d’ells, els més jovenets són aprenents i seran els encarregats de transportar les planxes que els més grans pelaran. Les destrals són peculiars. El mànec acaba en forma de rascleta i d’aquesta manera amb la mateixa eina es podrà fer tota la feina.
Una feina delicada però ràpida i més aquest any “ha plogut molt i per això enguany surten molt bé”, explica en Josep i sap de què parla perquè tot i que ara és l’encarregat, durant molt de temps va pelar suros, que és com també s’anomena l’arbre.
La tècnica sembla molt fàcil. Ho podeu veure en aquest vídeo, però en realitat cal tenir-hi molta cura. Amb la destral es fa un tall vertical resseguint el tronc. Cal fer-ho amb força perquè al contrari del que pugui semblar aquesta escorça no és tova, però ha de ser un cop molt precís perquè no traspassi l’escorça i arribi al tronc interior. Si és així es fa una ferida a l’arbre que quedarà marcada durant molts anys. Com a mínim 14 fins que es tornarà a pelar. I és que no s’ha de perdre de vista que l’arbre és viu i el que es vol és que continuï així durant molts anys més.
Amb el tall fet es gira la destral i amb el mànec es va aixecant a poc a poc l’escorça que si es fa bé es va desenganxant en peces grans. Aquí hi entren els peladors novells que s’encarreguen d’amuntegar els suros que després es carregaran en un camió per portar-lo a les plantes de tractament.
De cop l’alzina queda nua, més o menys de cintura cap avall. En aquest moment la fragilitat és màxima perquè allò que la protegia ja no hi és. Per evitar infeccions i possibles malalties derivades d’aquesta vulnerabilitat es ruixa el tronc amb un producte que el protegirà.
I el procés començarà de bell nou. Passaran 14 anys, el temps que necessitarà perquè li torni a créixer o a sortir l’escorça rugosa i es tornarà a pelar. Per en Josep aquesta feina té un component emocional que a les persones que no treballem amb els arbres segurament se’ns escapa. En parla amb passió “una vegada no hi havia manera de poder pelar un d’aquest suros, ho provava i ho tornava a provar i no. I me’n vaig adonar que era una arbre que tenia una ferida. Potser d’un llamp o d’un temporal. Aleshores vaig decidit deixar-ho estar perquè en aquell moment l’arbre s’estava guarint i s’havia tancat per poder curar-se i no era el moment de pelar-lo”.
També assegura que en funció de com surti o no l’escorça es pot intuir el grau d’humitat en l’ambient i per tant preveure si farà mal temps o no. “Això m’ha passat moltes vegades”, explica. “Amb un cel net i res que fes pensar que pogués ploure vam començar a pelar i costava molt. Era molt complicat. Vam decidir deixar-ho estar i marxar per tornar en un altre moment. Ja ho vam veure que passava alguna cosa. I efectivament al cap d’unes hores va arribar un temporal de pluja”. En Josep insisteix en recordar que al final treballen amb essers vius.
Un cop recollit tot el suro del bosc és el moment de transportar-lo per seleccionar-lo i tractar-lo. La majoria del suro que es produeix a Catalunya es destina a la fabricació de taps. Es considera un suro de molta qualitat i en els últims temps ha agafat molt de prestigi.
Acompanyem el camió carregat fins a Santa Coloma de Farners a Quality Suber. Una agrupació de productors per la comercialització i valorització del suro català. A través d’aquesta empresa compren suro, el seleccionen, el tracten i el venen a les empreses que finalment fabricaran taps de suro principalment però també el processaran perquè es pugui convertir per exemple, en material aïllant per la construcció, en una sola de sabates o en un objecte de decoració.
El primer que fan és classificar-lo en funció de la seva qualitat. El més top és el que servirà per fer taps i es faran d’una peça sencera. També es poden fer taps a partir d’aglomerat, és a dir suro triturat però la qualitat ja és una altra. Però abans d’això caldrà assecar-lo del tot, després bullir-lo per donar-li més elasticitat i premsar les planxes perquè siguin planes.
Amb tot, des d’aquesta empresa el que volen és posar en valor la qualitat del suro català, promoure’n el seu ús i destacar la sostenibilitat d’una activitat tradicional que els últims anys ha tornat a agafar una embranzida forta i que permet mantenir el bon estat dels boscos i alhora aprofitar un producte de quilòmetre zero i d’una qualitat alta. En l’actualitat hi ha 60.000 hectàrees de boscos només d’alzines sureres, una superfície que arriba fins a les 85.000 hectàrees si s’hi compten els suros que conviuen amb altres espècies. Uns arbres que van fent el seu camí, aliens al ritme frenètic amb el que es mou el món.
