Fa uns 2,6 milions d’anys, la llum d’una supernova va il·luminar el cel prehistòric i va continuar sent visible durant setmanes, potser mesos. D’aquella mateixa explosió, que va tenir lloc a uns 150 anys llum de la Terra, va arribar al nostre planeta, uns quants segles més tard, una enorme onada d’energia còsmica que va bombardejar l’atmosfera, incidir en el canvi climàtic i provocar una extinció en massa que va causar la desaparició de molts dels grans animals que poblaven la Terra aleshores, especialment als oceans. Aquesta és, almenys, la teoria que defensa un estudi publicat recentment a la revista ‘Astrobiology’ i que és el resultat de 15 anys de recerca d’Adrian Melott, professor emèrit de física i astronomia a la Universitat de Kansas, als Estats Units.
La prova definitiva, afirma l’estudi, és als dipòsits marins de ferro-60 que coincideixen amb aquella extinció, una prova irrefutable que els efectes d’una supernova van arribar a la Terra en aquell mateix moment. Com que el ferro-60 és radioactiu, al nostre planeta se n’havia format en algun moment ja faria temps que s’hauria estabilitzat. L’única explicació per a la seva presència és, doncs, que vingui de l’espai. Pels resultats de les prospeccions, de fet, fins i tot podria ser que hi hagués hagut més d’una supernova: tot i que hi ha un ascens molt significatiu en el ferro-60 fa 2,6 milions d’anys, hi ha nivells superiors als normals fins a 10 milions d’anys enrere.
Fos com fos, l’energia de la o les supernoves va escampar ferro-60 per tot el món però també va enviar altres partícules, carregades d’energia, anomenades muons, que podrien haver causat mutacions i càncers especialment als animals més grans. Una descripció ràpida d’un muó seria la d’un electró, és a dir, una partícula amb càrrega negativa, però amb una massa uns 200 cops més gran.
Fins i tot en condicions normals, un 20% de la radiació que rebem habitualment prové dels muons. En el cas d’una supernova, la quantitat de muons es multiplica per centenars i, per la seva quantitat i energia, haurien començat a provocat efectes molt adversos en la biologia dels animals i, com més grans, pitjors els efectes. En un humà, radiació com aquella faria augmentar en un 50% el risc de patir un càncer. En un animals de la mida d’una balena, els resultats haurien estat molt més mortífers.
Fa 2,6 milions d’anys, precisament, es va produir una gran extinció de megafauma a la Terra, entre els períodes Pliocè i Plistocè, que va fer-ne desaparèixer el 36%. La majoria d’espècies que van desaparèixer vivien en aigües costaneres on, probablement, haurien rebut molta més radiació dels muons, amb els seus efectes negatius dissipant-se amb la profunditat.
Un dels animals que podria haver-se extingit a causa d’aquella supernova és el Megalodon, un avantpassat dels taurons de la mida d’un autobús. Tot i això, els científics admeten que el descobriment d’aquesta supernova és una altra peça al puzzle de les extincions que es van produir aleshores i ara, gràcies al coneixement sobre els efectes de la radiació, pot aportar informació molt rellevant.
1 
1 
