L’escalfament que està patint el nostre planeta està causat, principalment i com gairebé tots sabem i acceptem, per un augment de la concentració de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera a causa, principalment, de l’activitat humana. Les propietats de les molècules fan que algunes d’elles, com el mateix CO2, contribueixin a aquest escalfament global mentre d’altres, com el nitrogen i l’oxigen moleculars (N2 i O2), no tinguin la capacitat d’absorbir calor que ho fa possible.
Ens podem imaginar que, a dins d’una molècula, l’enllaç entre dos àtoms és com una molla que s’estira i s’arronsa. Si una molècula està formada per dos àtoms del mateix element, com és el cas del nitrogen o de l’oxigen, quan la molla s’estira i s’encongeix no hi ha absorció d’energia. En canvi el CO2, que està format per tres àtoms, un carboni central i dos oxigens terminals, en estirar-se i arronsar-se pot vibrar d’una manera determinada que li dóna la capacitat d’absorbir energia infraroja.
Aquesta propietat, és clar, no és exclusiva del CO2 sinó que també la tenen l’aigua (H2O), el metà (CH4), els fluorocarbonis (CFCs) i, en general, tots els que anomenem gasos d’efecte hivernacle. Tot i que altres estudis ja havien mostrat que les substàncies minvadores de l’ozó (SMO) han tingut una contribució important a l’escalfament global, els efectes sobre l’Àrtic no s’havien analitzat fins ara. A les zones polars, les SMO tenen un doble efecte sobre la temperatura de la superfície. Un d’ells, el més conegut, és el que tenen com a causants del forat de la capa d’ozó; i l’altre és a través de la seva absorció d’energia infraroja, causada per la multitud de formes en què poden vibrar.
Ara, un estudi s’ha dedicat a analitzar la magnitud d’aquest darrer efecte sobres les temperatures àrtiques. Mitjançant simulacions per ordinador, s’ha calculat quin hauria estat l’escalfament de la regió si les concentracions de CO2 haguessin augmentat com ho han fet però, en canvi, els nivells de SMO i d’ozó s’haguessin mantingut estables des de 1955. Així és com s’ha descobert que, en aquest cas, les temperatures de l’Àrtic no haurien pujat 1,59ºC, com han fet, sinó només 0,82ºC.
És a dir, que les SMO són responsables de la meitat de l’escalfament de la regió més septentrional del nostre planeta, un efecte molt més gran al que tenen en el còmput global, on “només” contribueixen en un 30% a l’augment de les temperatures. Els investigadors també van fer una simulació deixant que l’ozó disminuís com ho ha fet, obtenint uns resultats semblants que, per tant, indiquen que l’efecte de les SMO sobre l’escalfament de l’Àrtic és degut, majoritàriament, a la seva condició de gasos d’efecte hivernacle.
Aquesta troballa posa de manifest un cop més la importància de prendre mesures per combatre el canvi climàtic. També mostra, a més, que sense el Protocol de Montreal, dedicat a l’eliminació de l’emissió dels gasos responsables del forat de la capa d’ozó i que va entrar en vigor l’any 1987, l’escalfament global que ha patit el planeta i les seves conseqüències més visibles, com ara els megaincendis d’Austràlia, haurien estat encara més grans i haurien afectat molta més gent ja a hores d’ara.
Toni Escales Bordoy (Santanyí, 1991) és llicenciat en Enginyeria Química per la Universitat de Barcelona i màster i doctor en Enginyeria Química i Biològica per la Universitat de Colorado-Boulder (Estats Units), especialitzat en salut, microbiologia i dispositius genètics sofisticats.
