Els rorquals geperuts sovint tenen grans cicatrius de les topades que tenen enmig de l’oceà amb les orques, que se n’alimenten. Aquestes cicatrius ara han estat analitzades en més de 3.000 exemplars del sud-est de l’oceà Pacífic, revelant que els atacs que pateixen podrien ser cada vegada més habituals.
L’estudi, publicat a la revista ‘Endangered Species Research’, tenia l’objectiu de descobrir el lloc, el moment i l’edat en què els rorquals són víctimes d’aquests atacs per part d’un dels animals que es troba més amunt a la cadena alimentària al mar i s’alimenta tant de foques com de taurons, peixos grans i, fins i tot, ocells.
Les observacions, però, indiquen que les cicatrius en els rorquals geperuts s’han anat tornant més i més habituals durant els darrers 20 anys, cosa que podria indicar que les poblacions d’orques s’estan recuperant des que la seva caça va ser prohibida.
Els investigadors van analitzar fotografies fetes a zones poc profundes i càlides, on els rorquals es reprodueixen, a l’arxipèlag de Las Perlas (Panamà), l’illa de la Gorgona i la badia Malaga (Colòmbia), Salinas i Machalilla (Equador), l’estret de Magalhaes (Xile) i el de Gerlache (Antàrtida). En fer-ho, van descobrir que l’11,5% dels rorquals geperuts adults i fins a un 19,5% de les cries tenien cicatrius causades per orques.
El fet que el número de cicatrius d’un exemplar en concret no canviï d’un any a un altre ha suggerit als investigadors que les orques, normalment, ataquen les cries durant la seva primera migració, que les deixa marcades per la resta de la seva vida. Aquesta teoria també se sustenta en el fet que, a les zones de reproducció, els rorquals tenen menys cicatrius que a les d’alimentació, indicant que probablement pateixen els atacs pel camí.
Les femelles amb cicatrius, a més, arriben a les zones on s’alimenten amb més cries que les que no en tenen, cosa que podria indicar que són millors a l’hora d’esquivar les orques o a la de defensar les seves cries perquè han patit atacs anteriorment.
