Durant segles, els científics i astrònoms s’han preguntat si hi havia aigua a Mart. Amb la invenció dels primers telescopis es van descobrir els seus casquets polars i, a més, els astrònoms antics també s’havien adonat que hi ha canals a la superfície del planeta, cosa que van atribuïr a rius naturals o, fins i tot, a construccions fetes per suposades civilitzacions extraterrestres. Durant les darreres dues dècades, a més, sondes com la Sojourner, la Spirit, l’Opportunity o la Curiosity, de la NASA, han enviat moltes dades als investigadors que volen aprendre més sobre la superfície marciana i trobar proves de l’existència d’aigua líquida en el passat i, fins i tot, en el present.
D’ençà de la seva arribada a Mart l’agost de 2012, la sonda Curiosity ha recorregut uns 20 quilòmetres a dins del crater Gale, examinant els aproximadament 400 metres de roca sedimentària que hi ha al seu interior, algunes de les quals es calcula que tenen entre 3.700 i 4.100 milions d’anys d’antiguitat.
Gràcies a aquestes roques, els investigadors de la NASA han pogut interpretar els processos que tenien lloc a Mart fa milers de milions d’anys, i els presentaran extensament a la Convenció Anual de la Societat Geològica d’Amèrica, que tindrà lloc el proper diumenge a Indianapolis (Estats Units). Entre aquestes roques, els investigadors van poder identificar quatre tipus de deposicions diferents que, segons afirmen, tenen el seu origen en l’aigua.
Un d’ells, per exemple, és un conglomerat amb parts de fins a 20cm de diàmetre. Les imatges enviades per la sonda Curiosity mostra cingles, còdols rodons i estratificacions creuades de fins a 4 metres d’alçada, cosa que indica que els sediments van ser dipositats per aigua en moviment. A més algunes de les imatges de la sonda tenen informació que permet fer un perfil topogràfic de la superfície del planeta i dels cingles, que són assimètrics, cosa que mostra que haurien estat formats per un corrent unidireccional i, per la seva mida, per una gran quantitat d’aigua.
En comparació amb els rius de la terra, per crear estratificacions creuades de 4 metres d’alt calen entre 10 i 20 metres d’aigua, raó per la qual els experts teoritzen que la formació no va ser a causa d’un riu sinó d’una inundació puntual i massiva. A més, la distribució dels sediments és força semblant a les que es produïen a la Terra durant el Pleistocè, entre 2 milions i 12.000 anys enrere, època durant la qual hi va haver grans glaciacions i enormes inundacions sobtades.
Mentre a la Terra l’hemisferi nord es trobava cobert de glaç, en el cas de Mart era l’hemisferi sud, en una situació molt semblant que reforça la teoria que, antigament, el planeta podria haver estat com ho era aleshores el nostre i, per tant, l’aigua líquida era estable i podria haver acollit el desenvolupament de la vida.
