Un equip d’investigadors de l’Institut d’Astrofísica de la Universitat de Göttingen, a Alemanya, ha descobert les restes d’una nova, una explosió estel·lar, al centre del cúmul globular Messier 22, que s’han pogut relacionar amb l’observació humana més antiga de què hi ha constància d’un esdeveniment ocorregut fora del nostre Sistema Solar. Tal com expliquen en un article publicat a la revista ‘Astronomy & Astrophysics’, les restes observades d’una nebulosa brillant, resultant de l’explosió, encaixen perfectament per posició i brillantor amb un registre de l’any 48 abans de Crist fet per astrònoms xinesos. Segons creuen els científics alemanys, els estudiosos del cel de fa 2.000 anys van veure l’explosió original al cel nocturn i la van anotar als seus documents, que sortosament han arribat fins als nostres dies.
Una nova és l’explosió nuclear que es produeix a la superfície d’una nana blanca d’un sistema quan, després d’absorbir massa matèria -hidrogen i heli- de la seva companya, crea un camp gravitatori molt potent que compacta i escalfa el material fins que, finalment, arriba a una temperatura crítica i inicia una fusió nuclear que, en esclatar, transforma tot aquest hidrogen i heli en materials més pesants. Messier 22, a la constel·lació de Sagitari, és a 10.400 anys-llum de nosaltres, i no ha estat fins fa poc que els astrònoms han observat les restes d’aquesta nova gràcies als Very Large Telescope de l’Observatori Austral Europeu al desert d’Atacama, a Xile.
Els cúmuls globulars són grans concentracions esfèriques de centenars de milers d’estrelles velles que giren al voltant d’una galàxia. La Via Làctia té uns 150 cúmuls d’aquest tipus, i el VLT serveix per observar-los gràcies als seus instruments, que permeten mesurar la brillantor de les estrelles segons el seu color i separar-les, una capacitat molt útil especialment en el cas d’uns cúmuls globulars que, per la seva edat, acostumen a brillar de color vermell. El cas que ens ocupa, per exemple, sónles restes d’una nova que formen un núvol vermell de gas a través d’un espai unes 8.000 vegades més gran que la que separa la Terra i el Sol. Tot i la seva mida, però, la massa de la nebulosa és relativament petita, unes 30 vegades la del nostre planeta, perquè el gas va ser dispersat per l’explosió.
