D’ençà que, fa aproximadament deu anys, es va descobrir que hi havia aigua al Pol Sud de la Lluna, els investigadors i enginyers han volgut conèixer més coses del cicle de l’aigua del satèl·lit.
En un comunicat fet públic per la NASA, els científics de l’agència espacial nord-americana han anunciat que havien fet noves descobertes en aquest sentit, que indiquen que l’aigua no ha quedat tota glaçada en aquella regió sinó que es podria haver escampat per tota la superfície lunar gràcies als meteorits i al vent solar. En aquestes circumstàncies, podria ser més senzill que els futurs visitants -o residents- del satèl·lit hi poguessin accedir, sense haver d’enfrontar-se a la foscor de les seves zones més australs, on sempre és de nit.
Segons els experts de la NASA, els petits meteorits i les partícules del vent solar, que sempre bombardegen la Lluna, podrien fer saltar molècules d’aigua o petits trossos de gel dels cràters o de qualsevol altre lloc i desplaçar-los a distàncies de fins a trenta quilòmetres, transportant aquests materials de les zones més fredes del satèl·lit fins a llocs on els astronautes podrien arribar fàcilment fins i tot amb vehicles que funcionin amb energia solar.
Tot plegat, però, no serà segur fins que una propera missió pugui comprovar-ho sobre el terreny. De moment, l’única manera com els científics poden detectar la presència d’aigua a la Lluna, d’ençà que el darrer humà en va marxar, és gràcies a instruments a distància com els espectròmetres, que detecten els diferents elements químics gràcies a la manera com absorbeixen o reflecteicen la llum. Per tant als llocs on aquesta no arriba, com els cràters del Pol Sud del satèl·lit, és impossible fer-ho.
