Una recerca pionera realitzada al CREAF i publicada recentment a ‘Animal Behaviour’ demostra que els ratolins de camp (Apodemus Sylvaticus) tenen “personalitat”. Així, els ratolins, com els humans, davant la mateixa situació prenen decisions diferents segons la seva “forma de ser”. Mariona Ferrandiz, investigadora del CREAF i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha liderat l’estudi i subratlla que “El més rellevant és haver mirat a nivell individual com es comporten els ratolins i comprovar que cada individu aporta una cosa diferent, és únic”.
Per dur a terme la recerca, els investigadors van capturar 25 ratolins a Collserola, Barcelona, i van dissenyar dos experiments. En el primer van analitzar el comportament de cada ratolí, abans, durant i després d’afegir al terrari un cotó amb l’olor del seu depredador més voraç, la geneta. Van mesurar el temps que els ratolins passaven fora del cau i com es comportaven: si els ratolins romanien vigilants i immòbils, intentaven escapar o buscar i destrossar el cotó amb l’olor de geneta, es considerava que estaven estressats. Si menjaven tranquil·lament, realitzaven auto-neteja i excavaven el cau, estaven relaxats. La recerca va demostrar que els ratolins responien de forma diferent davant l’olor de geneta i que, segons ens explica Mariona, “hi havia una variabilitat molt important entre els ratolins. Per exemple, el temps que passaven fora del refugi variava de 45 minuts en un individu poc actiu a més de 5 hores en un individu molt actiu”. Per tant, les característiques individuals de cadascun d’ells tenen més pes que l’ambient extern.
En el segon experiment van estudiar com els ratolins distribuïen els glans. Hi van mesurar el temps fora del refugi, la distància de dispersió i el pes de les glans que triaven en dues condicions diferents, sense olor i amb olor de geneta. Amb això van comprovar que els ratolins més estressats són els més valents i els millors dispersors, ja que decideixen córrer un major risc, agafar glans més pesants i nutritius i recórrer majors distàncies. Els ratolins una mica més relaxats no s’arrisquen tant, agafen llavors més lleugeres i amb menys nutrients i recorren petites distàncies. Els ratolins de camp i les alzines s’ajuden mútuament. Els primers perquè els glans formen part de la seva dieta i les segones perquè gràcies als ratolins, que dispersen les seves llavors, arriben a llocs als quals mai no arribarien sense aquesta ajuda. En el context de canvi climàtic la preocupació d’estudiar la supervivència de la vegetació i el paper de les llavors i dels animals que les dispersen ha augmentat. En el cas dels ratolins, les recerques assumien que tots els exemplars seguien el mateix comportament i que els canvis en decisions com quina distància recórrer o agafar una llavor més gran o petita depenien de situacions externes, com el risc que altres animals els robessin els glans o si oloraven un depredador a prop. Amb aquest estudi es demostra que “la forma de ser” de cada ratolí també influeix en aquest procés.
Tot i que aquest treball aporta una mica de llum per comprendre la dinàmica d’aquests petits individus, les recerques no acaben aquí. “Ara comencem un altre estudi en el qual compararem els patrons de dispersió en un bosc molt madur amb un bosc que s’està regenerant i mirarem si existeixen patrons diferents en els dispersors. Entendre aquests patrons ens podria permetre planificar la regeneració d’un bosc o pensar estratègies. Per exemple, si el bosc no té dispersors podríem pensar en què fer per a afavorir-los” finalitza la Mariona.
