Per què els primers organismes complexos van néixer al fons dels oceans?

Un estudi explica les possibles raons per les quals els primers avantpassats dels animals van aparèixer per primer cop en condicions de molta foscor i pressió i poc aliment i oxigen

Fòssil de dickinsonia, l'animal més antic que es coneix

Fòssil de dickinsonia, l’animal més antic que es coneix | Universitat Nacional Australiana

Al principi de la formació de la Terra, la vida era molt petita. Durant milers de milions d’anys, tot era microscòpic, format bàsicament de cèl·lules individuals… fins que, de cop, fa uns 570 milions d’anys, els organismes complexos, que incloïen els animals amb cossos tous, semblants a les esponges, van créixer fins a fer fins a un metre. Durant 15 milions d’anys, però, aquesta vida només va existir a les aigües profundes. Els científics han investigat durant molt de temps quan i com van aparèixer: al fons dels oceans, on hi ha poca llum i poc menjar, i en un moment en què el nostre planeta tenia especialment poc oxigen. Entendre l’origen d’aquestes criatures, que van viure durant el període Ediacarià, és important per acabar de comprendre l’evolució de la vida que, al cap de molts milions d’anys, va fer-nos aparèixer a nosaltres.

Un estudi de la Universitat de Stanford, als Estats Units, i que ha estat publicat a la revista ‘Proceedings of the Royal Society B’, sosté que les temperatures del fons de l’oceà, més estables, van permetre a aquestes formes de vida primitives aprofitar al màxim el poc oxigen disponible. Aquesta nova investigació forma part d’una nova tendència a aplicar el coneixement existent sobre fisiologia animal al registre fòssil per entendre el comportament dels éssers vius en un entorn complex i canviant, cosa que també podria donar pistes sobre quins tipus d’organismes podran sobreviure en el futur.

El fons del mar a dia d'avui

El fons del mar a dia d’avui | UB

Els científics fa temps que sostenen la teoria que els animals tenen una temperatura òptima en la que es poden desenvolupar amb una quantitat mínima d’oxigen. D’acord amb això, la demanda d’oxigen és més alta quan les temperatures són més altes o més baixes que aquest valor òptim. Per posar a prova aquesta teoria, els científics de Stanford van buscar un animal relativament semblant als organismes pluricel·lulars de l’Ediacarià: les anèmones marines, que tenen un cos gelatinós i respiren a través de la pell. En posar-les a prova al laboratori, van comprovar que necessitaven més oxigen quan les temperatures se sortien de la seva zona de comfort. Així doncs, probablement, els organismes Ediacarians també necessitaven temperatures estables per aprofitar al màxim un oxigen que, en aquell moment, era força escàs.

Tot i que a les aigües fredes del fons dels oceans és més difícil que l’oxigen entri als teixits que no pas a les aigües superficials, més càlides, les profunditats tenien un avantatge clau: l’estabilitat. Mentre a la superfície el sol i les estacions poden fer variar la temperatura de l’aigua fins a 10ºC, per sota d’un quilòmetre de profunditat les variacions són de menys d’1ºC. Així doncs, ja que l’oxigen era igualment poc abundant, aquells animals, que no podien regular la seva temperatura corporal, havien de buscar un lloc on les temperatures ambientals variessin poc. La necessitat de protecció dels canvis podria haver tingut una influència cabdal en el lloc on els animals cada cop més grans es van anar desenvolupant. En un món amb escassedat d’oxigen, la vida que es desenvolupava havia de ser eficient i només ho podia ser en l’estabilitat del fons de l’oceà.

Nou comentari